cristinaredondo articulosdeopinión diarisantquirze escritora

Europa davant el repte migratori

Aquests dies he vist una pel·lícula basada en fets reals anomenada “The Butler” (2013) (El majordom) que explica la història d’un pare de família que s’ha de traslladar amb la seva família fins a Washington, amb la intenció de poder oferir una millor vida a la seva família. El pare de la família comença a treballar com a majordom a la Casa Blanca i tot els hi va millor, perquè ell arriba a esser un majordom molt respectat i estimat per als set Presidents que serveix durant el seu llarg i estable període de treball, fins que es jubila. Fins aquí el fet de marxar d’una ciutat a una altre per tenir millors oportunitats laborals és quelcom que s’ha donat en moltes famílies properes. Però si a això li afegim que el pare de família del que parlem és de raça negra, i que, no només tracta d’oferir una vida als seus fills amb més oportunitats acadèmiques i laborals sinó que a més els vol allunyar i protegir dels problemes racials que vivien al seu lloc d’origen, la situació ja canvia perquè la història potser és diferent de la que va viure algú de les nostres famílies. També hem de tenir en compte que la pel·lícula narra els fets que es van dur als Estats Units entre els anys 50-60 fins als inicis dels 70, amb la reivindicacions de la classe treballadora de raça negra que reclamaven els mateixos drets i igualtats que les persones de raça blanca. Una igualtat que finalment van aconseguir, parlem de 50 anys enrere i en una societat tan classista i tradicional com ho era l’americana en aquella època.
El curiós és que mirant aquesta pel·lícula que parla dels anys 50 a Nord-Amèrica, me n’adono que això mateix ens està passant a Europa ara, 50 anys més tard.
Tot i que ja ens va passar dins d’Espanya i en algunes zones d’Europa durant el franquisme, que moltes famílies immigraven d’un lloc cap a un altre en vies de més oportunitats laborals i econòmiques, però sempre ens trobaven amb persones de la mateixa religió o raça.
En canvi, des de fa una dècada potser enrere, que amb els problemes bèl·lics d’altres zones, Europa es veu amb la responsabilitat social d’integrar i acollir tot un seguit de moviments migratoris provinents sobretot de zones conflictives d’origen àrab.
Crec que el problema no és la integració d’aquestes persones nouvingudes amb ganes i desitjos de refer la seva vida en una terra que els hi pot oferir oportunitats diverses de millora o, com a mínim, de supervivència, ja que, tot i l’allau massiu de persones amb perill d’exclusió social, si és treballa amb prou esforços i ganes des de les administracions públiques per dur a terme aquests plans d’integració es pot aconseguir una bona feina, tal i com ja fan algunes poblacions europees.
El problema és quan des dels mateixos governs que se’ls hi hauria d’ajudar, només ni que sigui amb una rebuda hospitalària se’ls hi nega totalment l’entrada al país. Això és el que ha passat per exemple a Itàlia, que el Sr. Salvini, Ministre d’Interior de la República Italiana i Vicepresident del govern italià, ha pres una postura de rebuig cap a una situació de clara necessitat d’aplicació dels drets humans a persones que, necessiten d’ajut de societats que estem en situació millors de les que provenen, i que. al cap i la fi són persones com nosaltres, però pel fet que sigui, estan patint problemes greus a nivell personal per les conseqüències de les gestions de les seves societats i dels seus governs. M’ha reclamat moltíssim l’atenció el nivell de rebuig d’aquest senyor que, no va tenir prou en negar l’ajuda humanitària i encautar als vaixells de dues ONG de rescat, Proactiva Open Arms i Jugend Rette aquest estiu passat, sinó que fins i tot, aquests darrers dies ha decretat a Domenico Lucano, alcalde de Riace (Calabria), un arrest domiciliari per facilitar l’acollida d’immigrants i sol·licitants d’asil polític a la seva petita població del Sud d’Italia. Recordem que Itàlia, i, més en concret, la Itàlia del Sud del quan sembla originari el senyor Salvini, ha estat sempre, sobretot a partir dels anys 50-60 fins ara, una terra de persones que han tingut la necessitat d’immigrar per tal de trobar noves oportunitats laborals i de vida.
Itàlia ben podria ser una zona molt similar a Espanya, tot i les petites diferències culturals entre països. El mateix Sud d’Itàlia del que parlo és una terra molt similar a Andalusia: una terra plena de zones de cultiu i que estan sent conreades ara mateix per treballadors immigrants de països africans, tal i com succeeix aquí a Espanya, on els immigrants acostumen a fer feines pitjor pagades o normalment rebutjades per l’habitant local per la seva duresa, per exemple, el sector agrari és un sector on aquesta massa migratòria acostuma a treballar, en la recollida del tomàquet, la maduixa…
La meva reflexió no es vol centrar amb el cas italià únicament, sinó també entorn al què està passant arreu d’Europa. Estem en la mateixa situació que ho estava Nord-Amèrica fa 50 anys enrere respecte a la integració de races socials?
Potser, ens hauríem de replantejar moltes coses, tant amb l’acollida de persones que provenen de països encara en recuperació de conflictes , com ara les persones que provenen de les zones de les Guerres Iugoslaves dels anys 90, l’est d’Ucrania al 2014, o provinents dels més coneguts conflictes bèl·lics d’extrem orient com Iraq, Líban, Líbia, Egipte, Nigèria,o aquells malauradament encara estan en guerra com Síria, Yemen , Afganistan
Crec que ens hauríem d’aprendre de memòria la Declaració Universal dels Drets Humans, des de ben petits, i comprendre bé alguns articles, tal i com l’article 13.1 : “Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.” o el 14.1 “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.”.
Potser ens hem de plantejar, que no tots els immigrants són males persones ni terroristes amb ganes de Jihad, crec que hauríem de recordar que tots som immigrants en un moment o altre de la nostra vida, tots ens hem hagut de desplaçar en algun moment a un altre país o tenim un fill, un pare, una parella o nosaltres mateixos que ens hem hagut d’allunyar dels nostres orígens per poder disposar de millors oportunitats de vida o simplement perquè volem emprendre una nova vida en un altre país diferent al nostre. Hem d’entendre que el mòn és cada cop més global, i per tant amb més interacció i confluència de llengües, països de procedència i cultures, que potser ja no són necessàries les fronteres com abans , i com potser ja es va fer a Nord-Amèrica ara fa 50 anys , ens hauríem de replantejar moltes realitats de la nostra societat a nivell europeu i treballar-les per tal de fer-les nostres, pròpies, i considerar-les, com un enriquiment més de la cultura pròpia més que no pas una amenaça.

* Article publicat a la columna d’opinió de Cristina Redondo: Il dolce far niente, secció Tribuna del Diari de Sant Quirze el 04/10/2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *