De petit li agradava imaginar que l’antic edifici modernista on estudiava música, era un castell encantat, al resguard d’uns altres enmig d’un bosc embruixat. Sempre havia tingut una imaginació desbordant. Quan era gran i tornava a passar per aquell parc, somreia en acordar-se de l’edifici com “el castell encantant enmig del bosc embruixat” de la seva infància. Llavors recordava també als seus amics del conservatori i com, tots junts en companyonia infantil, s’escapaven de les classes i es colaven pels passadissos als quals tenien prohibit l’accés. Acostumaven a pujar a uns dels altells, on es guardaven moltes de les pertinències de l’última família que havia habitat en aquella vella casa modernista.
Entre tots aquests atuells de antiquari, sempre s’acostava a un vell piano. Primer tímid, gastant bromes amb els seus amics, sobre fantasmes i altres esperits que poguessin estar esperant-los en aquelles habitacions abandonades i sinistres. Després, amb més confiança, com el qual va a visitar a un vell amic, amb il·lusió i ganes de retrobar-ho. D’amagat, acariciava les tecles del vell piano, que sonaven en la sordidesa de l’habitació com si fos un gemec, un lament per mantenir-ho allà oblidat durant tan temps.
Amb el pas dels dies, havia agafat el costum de pujar a aquella zona de la casa, solitària i fosca. Es feía el descuidat a les classes, es quedava l’últim recollint les seves llibretes i els seus bolígrafs, i després, quan la majoria dels nois s’havien anat, ell pujava tranquil, pels passadissos que ja li eren familiars, i es colava, sense cap tipus de titubeig, en aquelles habitacions d’accés restringit per a tots els alumnes. Només volia sentir el so d’aquell piano, que sonava com un breu lament en la penombra.
Aquests van ser els dies en què va decidir aprendre a tocar el piano. No pretenia ser un gran pianista. S’acontentava només amb tocar el piano.
Un dia la seva vida va canviar radicalment per culpa d’un greu accident. La foscor i el dolor li van robar la llum i la calma per complet. Encara que a mesura que envellia, la música del piano era l’única cosa que li feia vibrar el cor.
Els seus dits acariciaven les tecles del piano com si fos el cos d’una amant exigent. No importava l’hora del dia. Solament pensava a acostar-se al piano, palpar-ho, tocar-ho, sentir-ho. Interpretar la banda sonora nostàlgica de la seva vida. Les hores passaven lentament quan no estava assegut davant el piano. El piano s’havia convertit en una amant severa que cada dia reclamava la seva atenció d’una manera obsessiva.
Tres. Quatre. Sis de la matinada. No importava. Dotze de la nit. Aquí estava, el piano sempre li esperava.
Va descobrir aquella sensació de calma que li donava el so de les tecles del piano, aquell so que li embolicava i li regalava la llum en aquella constant foscor en la qual se sentia presoner. Només tènia que tocar el piano. Com sempre havia volgut des de petit. Aquella era la seva dosi diària de calma interior. Alguna cosa que habitualment feia i que li ajudava a acceptar aquella foscor infinita de la qual li era impossible desprendre’s.
En Dark s’ho mirava des de la seva posició canina. Atent sempre als gestos del seu amo. Sempre amb el seu collaret marró disposat a fer una passejada nocturna. Nit tancada, i en el cel aquells eterns centelleigs de fosfens en la obscuritat. Com en altres passejades al costat del Dark, ell fantasiejava amb caminar cap a les afores de la ciutat, on recordava que estava el bosc més proper, i sempre seguint al seu gos Dark que ho guiava pacient pel camí. Un bosc amb el qual ell fantasiejava i li evocava el bosc encantat, com aquell parc urbà que recordava de la seva infància.
Va començar a ploure amb una violència sorprenent, el Dark ho va portar cap a un lloc segur, ell seguia al gos, sabia que el seu instint animal els portaria a resguard d’aquella tempesta. Llavors, seguint al Dark va creure’s topar-se amb una casa mig esquerdada i en ruïnes, perduda en la foscor d’aquell immens bosc imaginari.
Una gloriosa entrada entre aquell murmuri incasable de persones, que ho turmentaven amb les seves veus de fons, les seves tos i els seus silencis intermitents. Al principi era constant, després callaven, després tornaven a sentir-se a la llunyania, era com si estiguessin escoltant com els seus passos trencaven el silenci fosc seguint al Dark, i de sobte silenci, i després murmuri, silenci, murmuri…i així successivament.
El Dark va esperar uns moments, mentre ell va trepitjar els primers esglaons que accedien a l’interior, i va tornar a sentir el murmuri d’aquella gent de fons. Li va entrar un nerviosisme fred que li va recórrer el cos i ho feia sentir-se insegur. Els murmuris venien de l’interior. Mogut per la curiositat, va avançar els seus passos i va entrar en un passadís interior. Les veus van callar per complet. Va córrer una gruixuda i pesada cortina, que, al tacte, semblava de vellut. Va sentir uns aplaudiments que van trencar entre el bullir de la tempesta. Després el silenci. El so de la pluja contra els cristalls. I llavors va sentir els seus propis passos trepitjar el sòl de fusta, com qui trepitja el sòl d’un escenari envellit entre el drama i la comèdia. Els seus peus insegurs davant lo desconegut, tremolaven ensopegant-se a cada pas. El murmuri s’havia convertit en una presència estranya que ho observava ocult des d’un silenci fosc. I després estava aquesta olor. Aquesta maleïda olor a flors blanques que tant odiava. Una olor a gessamins que ho inundava tot, com si estigués en l’escenari d’una gran teatre que estrena espectacle. Dark observava a l’expectativa rera de la gran cortina de vellut. La pluja queia amb violència, podia sentir el so a través dels vitralls. Els trons se succeïen deixant un rastre de llum al seu pas. De sobte, va escoltar un soroll en la part superior. Llavors, sense cap mena de por, com aquelles altres vegades que havia pujat a les habitacions altes del conservatori, va pujar a investigar en l’escenari superior d’aquell lloc.
Es va trobar davant una única i gran estada, amb un piano negre just enmig de la sala, com sí d’un gran escenari es tractés. Tot, absolutament tot, tènia la pinta d’estar a l’espera de la seva entrada. Com si aquell piano estigués esperant a ser tocat únicament per ell, igual que aquell vell piano de la seva infància, que sempre estava en contínua espera de la seva presència. Va tornar a sentir un grunyit en el sòl de la planta superior. La solitud de la seva foscor es va interrompre amb aquell gemec instantani. En un gest instintiu va alçar estranyat el cap en direcció al sostre, una mica de pols va caure damunt seu, com si algú es mogués just per damunt seu.
Va decidir sortir de nou al passadís, i de sobte, de nou aquell murmuri. Eren veus que no entenia d’on procedien, però allà estaven. Bategant a cada moment. Inoportunes en el silenci. No va saber què fer. Va tornar a passar la cortina, i va tornar a sentir un aplaudiment seguit d’un llarg silenci fosc.
Sobtadament el Dark es va posar a udolar. Havia oblidat que el seu gos, tot i fer-li de guia, era un gos llop, dels quals udolaven en les nits de lluna plena. Però l’udol d’aquella nit era diferent, era l’udol més intens i més fort que mai havia sentit del Dark.
El Dark es va unir al seu amo veloç i en guàrdia, com volent-li protegir d’una amenaça. Va tornar a udolar, però aquesta vegada era com un clam desesperat. Ràpidament el Dark es va unir a ell en posició d’atac. Sentia que ho protegia d’alguna cosa que ell no entenia. I de sobte, aquell silenci incòmode deixà aparèixer aquells murmuris de gent de nou. Un gargamellejo de tos, un riure nerviós entre un murmuri continu de gent, com a espectadors ocults en la foscor.
De sobte, el Dark es va posar més tibant, grunyia cap a allò que semblava un escenari en la foscor.
Va caure un raig tremend a prop, i encara que el soroll va ser espectacular, el Dark es va quedar completament paralitzat en contemplar com la llum perible del raig va il·luminar fugaçment alguna cosa similar a un humà trencat per la boira en un racó rera del piano. Semblava una nena d’uns set anys però no ho era. Era una presència volàtil, inassolible per la seva transitorietat. El Dark va grunyir, va avançar en direcció a aquella presència menuda i desafiadora, es va acostar més, el Dark va avançar un pas més. Fora plovia amb violència. La tempesta no tènia intenció de parar. El Dark no tenia intenció d’abandonar al seu amo.
I aquell silenci fosc, interromput una vegada i una altra pels murmuris. Començava a incomodar-li tanta tensió en un mateix espai, i no podia deixar de sentir aquella figura estranya que surava en aquell racó rera del piano. Va començar a sentir dificultat per respirar i una ansietat que li pressionava el cor fins a fer-ho sentir marejat. Llavors el Dark va donar un salt en direcció a l’esperit que surava en l’aire i va acabar donant-se de cara amb el sòl, sense aconseguir detenir el que fos allò. El Dark es va incorporar ràpid després de lamentar-se amb un feble gemec i va córrer, fidel, al costat del seu amo.
Aquella presència esgarrifosa s’havia assegut davant el vell piano i va començar a interpretar a Serguéi Rajmáninov amb una precisió absoluta i una agilitat impressionant. Ell va quedar sorprès. El Dark va acudir al piano de nou i va intentar atacar a allò que fos aquella presència gairebé etèria, però quan ell va sentir que el Dark passava pel seu costat amb força, va agafar ràpid al seu gos, gairebé al vol, i ho va detenir just quan l’animal s’abalançava sobre l’espectre. “Allò” fos el que fos estava realitzant un concert magnific, i ell volia escoltar-ho.
Però no estaven sols, de sobte el Dark va alçar les orelles i la seva mirada cap a la part superior de l’edifici. Del sostre descendia una presència molt més robusta que la que tocava el piano, amb més vehemència i molta més força. Aquesta vegada el Dark no va atacar, es va retirar al seu pas, com si hagués estat hipnotitzat sota la soga del respecte i la subjugació. La presència va traspassar al seu amo, i es va apoderar del seu cos, mentre ell no podia fer gens per impedir-ho. Era com si aquesta presència superior li hagués dormit els seus membres i no pogués fer res per desfer-se d’aquest estat de pesadesa que ho dominava. Intentava lluitar contra això, era una força superior que s’havia apropiat d’ell, de res li servia lluitar. Com si tot al seu al voltant s’hagués fos en negre, del mateix negre que havia estat tota aquella vida que no havia estat tocant el piano. Sentia el seu cos esvair-se pel cansament que li ocasionava aquella presència estranya en el seu cos, i que ho conduïa davant el piano. Se sentia llavors en un estat de consciència diferent al que sempre s’havia sentit, com sentint-se surar a l’espai. No aconseguia controlar els seus moviments de manera voluntària, sinó que surava amb ells. El Dark s’apartava per complet en veure l’estat de feblesa en el qual el seu amic es movia.
Sentia el poder de la mateixa presència, com li obligava a unir-se i a tocar el piano al costat de l’altra presència menuda. La màgia del moment no es detenia com tampoc es detenia la tempesta. Era un estat mental d’inspiració i creació total el que sentia en aquests precisos instants, i que s’unien a la màgia d’aquella presència lleugera i, davant la qual ell ja no se sentia amenaçat, sinó que sentia una tremenda malenconia en mirar-la. La mateixa malenconia que va habitar la seva vida després de perdre la llum.

La pluja anava amainant i el Dark jeia tranquil al costat del piano, escoltant la música, per fi, com si la música del piano hagués domat al Dark i a la tempesta al mateix temps. Amainava com la foscor, que a cada moment s’aclaria més. Llavors la presència que tocava el piano al costat d’ell, s’esfumava a poc a poc, com un dibuix en el sòl que l’aigua de la pluja esborrava amb deteniment.
La Llum tímida del final de la tempesta va començar a colar-se pels vitralls. Les presències estranyes ja no estaven. Havien desaparegut. Ell continuava tocant el piano com pres d’una màgia que li feia fluir amb la música, però amb les presència de qui és conscient dels seus moviments. Llavors, sense deixar de tocar el piano, podia sentir la calor de Dark dormilega als seus peus, totalment relaxat i calmat.
De sobte, una gran llum el va il·luminar i milers d’aplaudiments van començar a sonar. Havia acabat d’interpretar aquella melodia al piano. Més de mil persones es van alçar dels seus seients i van començar a aplaudir i a ovacionar-lo. Aquells murmuris que sentia i ho turmentaven, s’havien transformat en espectadors que gaudeixen amb el seu concert de piano. El Dark es va alçar i es va situar al costat del seu amo, atent als seus moviments.
Ell va mirar al públic, però solament veia foscor. Una foscor que li havia acompanyat sempre des d’aquell maleït accident. El Dark es va acostar i va arronsar el seu llom a la seva cama, com indicant-li que estava allà. Ell va agafar la seva corretja, sabia que era marró perquè algú l’hi havia comentat. Es va inclinar davant els milers d’aplaudiments que sentia. No podia fer una altra que tornar-se a inclinar, una vegada i una altra, agraint aquells aplaudiments.
A fora ja no plovia. El Dark ho acompanyava. Com sempre li feia de guia. Era hora de tornar a casa. Aquesta vegada, caminaven lents, com el que assaboreix un èxit, com el que se sap haver aconseguit un somni després de molt haver lluitat per fer-ho realitat. Però no obstant això, aquella foscor era permanent en els seus ulls. Com si tot al seu al voltant fos un constant fos en negre.

* Conte publicat a la Secció : El Racó del Lector, especialitzat en textos literaris o sobre literatura, del Diari de Sant Quirze  el 24/10/2018 i el  31/1o/2018