Lana Bastašić. Premi de Literatura de la UE
Què ocorre quan la vida ens distancia en temps i en quilòmetres d’una amiga que de sobte ens crida demanant-nos ajuda com si aquesta distància no hagués succeït mai? A simple vista, Lana Bastašić en Atrapa la llebre [Edicions del Periscopi en català i Editorial Navona en castellà, amb la traducció de Pau Sanchís en ambdues edicions], ens relata aquest retrobament, encara que cal llegir fins al final de la història per a comprendre que hi ha alguna cosa, més enllà del narrat a simple vista, molt més psicològic i profund del que inicialment sembla.
Lana Bastašić, autora de ploma intel·ligent, es fa servir de la veu narrativa de Sara per a conduir-nos en un road trip des dels Balcans fins a Viena, però, sobretot, el viatge que ens proposa Lana Bastašić és un viatge psicològic, el mateix viatge introspectiu que realitza Sara a través dels records d’infància, d’adolescència i dels dies d’universitat al costat de Lejla, la seva millor amiga, que, lentament al llarg de la història, s’entreveu per al lector com el que podria ser l’alter ego de Sara.
Quan el lector descobreix el joc astut de Bastašić, la història ens pot recordar a d’altres novel·les, com Fight Club de Chuck Palahniuk (Debolsillo, 2017), pel joc psicològic dels personatges, entre el descarat Tyler Durden i el seu amic més conservador, que actua també com a veu narradora, igual que la Sara, la veu narradora i, al mateix temps, el personatge més moderat, en comparació amb Lejla, el personatge més agosarat. Un paral·lelisme entre personatges que dóna molt joc a l’autora, ja que el personatge de la Sara es descobreix més tímida i tradicional, es podria definir com “més correcta socialment”, en comparació amb la Lejla, una noia més rebel i amb una personalitat molt més decidida i atrevida que la de la veu narradora. A mesura que transcorre la novel·la, sorgeixen algunes frases en la qual el lector es pot plantejar la pregunta : És realment aquesta Lejla l’amiga que va tenir realment Sara, o és un aquest alter ego de la protagonista? La veritat és que, com a lectors, trobarem pistes durant tot el relat, el secret està en parar atenció o deixar-les passar, senzillament, i, sense aprofundir, per tal de permetre que la història sigui simplement aquest road trip que ens proposa a primera vista Lana Bastašić.
Encara que, després de llegir la novel·la de Bastašić, recomano aprofundir al màxim en Atrapa la llebre [Edicions del Periscopi en català i Editorial Navona en castellà, traducció de Pau Sanchís] i gaudir al màxim d’aquesta tremenda obra jove i fresca però de total qualitat dins de la narrativa actual europea. Per exemple en la pàgina 101 d’ Edicions del Periscopi podem llegir: “Qui era aquella dóna que s’asseia al meu costat en aquell cotxe? Qui era jo? O potser érem nosaltres, les autèntiques nosaltres— si és que això existia—, aquelles figures silencioses en la foscor absoluta, i tota la resta en un guinyol per a babaus”
Sara, una veu narrativa familiar, divertida i loquaç, que podria ser una amiga molt pròxima del lector, explicant-nos els seus records més íntims. Reflexionant sobre el comportament de la seva amiga, aquest final que ens deixa bocabadats però que en la quote inicial del llibre ja el deixa bastant clar, si, en acabar el llibre, tornem a rellegir-la “us podria comptar les meues aventures…a partir d’aquest matí— va dir Alícia amb una certa timidesa—. No tindria sentit retrocedir fins ahir, perquè aleshores jo era una altra persona.” Però és que no és només el canvi personal de la narradora, el viatge en el temps, sinó que també la història ens fa sentir aquesta atmosfera dels paisatges boscosos dels Balcans, els xiprers verds, tradicionals de la geografia balcànica, i els cels foscos. El pas fronterer entre països, i la repercussió causada en la seva població: la convivència entre religions, els canvis de noms per a no despertar sospites, el fet de la necessitat d’emigrar de la Sara per a tenir un futur millor, o de la impossibilitat de no poder emigrar de la seva amiga Lejla i de no disposar de bones oportunitats laborals, aquest futur incert que hi ha en un país que reneix després d’un conflicte bèl·lic. Situacions que es tradueixen en petits detalls com la simple diferència entre un mòbil amb pantalla touchable o un mòbil bàsic, sense la tecnologia actual, aquests petites anècdotes de la història narrada per Bastašić, i que ens fa sentir l’atmosfera que es viu als països que, encara avui dia, pateixen les conseqüències dels conflictes bèl·lics de la Guerra dels Balcans, i que sens dubte, l’autora coneix bé per la seva procedència.
El rerefons del viatge per carretera d’Atrapa la llebre [Edicions del Periscopi en català i Editorial Navona en castellà], es converteix en un recurs literari, que es pot captar com a metàfora del redescobriment de si mateixa de la Sara, la protagonista de la història. El viatge com a procés de canvi, o més aviat en aquest cas: com a reconeixement del canvi personal realitzat, com a procés del creixement personal aconseguit, on la literatura de molt bona qualitat està present en cada pàgina del llibre, des de les primeres pàgines fins al final del llibre. Només per esmentar algunes, que són realment bons moments literaris per al lector, llegim en la pàgina 27 d’Edicions del Periscopi “Les paraules, tot d’una, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge encrostonat a la cara arrugada d’una vella”, o més endavant, en la pàgina 223 de la mateixa edició:“Per al meu cervell infantil la mort i la no naixença eren la mateixa cosa, una mera absència.”
La història té una veu narrativa femenina com a protagonista principal: la Sara, i entorn a ella, la Lejla com co-protagonista, però també trobem altres personatges representatius de cadascuna de les societats que els envolten en la història: Michael a Dublín, com a parella actual de la Sara, Armin suposadament a Viena com a amor platònic de la Sara, el marit actual de Lejla, que no deixa de ser curiós també com la Lana Bastašić ho retrata encasellant al personatge en un tipus masculí molt estereotipat, però que al mateix temps, resulta fins i tot divertit, com l’autora el ridiculitza a través dels pensaments de la Sara (personatge principal).
És tot un plaer llegir a Lana Bastašić, reconèixer que hi ha veus en la literatura europea que val la pena descobrir i, no sols això, sinó gaudir amb aquest aire fresc de literatura interessant, actual i de qualitat i de la qual, sens dubte, com a lectora desitjaria llegir més sovint.
Bastašić és una escriptora d’origen iugoslau (de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita). Ha estudiat filologia anglesa i literatura, i té un màster en estudis culturals. Atrapa la llebre [Edicions del Periscopi en català i Editorial Navona en castellà] és la seva primera novel·la, finalista dels premis NIN, el més prestigiós de les lletres iugoslaves i ara fa uns dies el prestigiós premi europeu: European Union Prize for Literature 2020 , Premi de literatura de l’Unió Europea 2020 representant del seu país Bòsnia. Bastašić col·labora com a escriptora en diverses revistes literàries dels Balcans. És co-fundadora de l’Escola Bloom i coeditora de la revista Carn de Cap. Ha viscut a Barcelona, i actualment viu a Belgrad.
Per això, he volgut reunir-me amb la Lana, via Skype a causa de la situació actual d’Europa en plena pandèmia del Covid19, perquè crec que és una autora que val la pena conèixer i xerrar amb ella, no sols de la seva novel·la Atrapa la llebre sinó també sobre la resta de la seva relació amb la literatura.
CR : Lana, parlarem primer d’Atrapa la llebre per als lectors menys experts, Què simbolitza la llebre en la teva història? Diria que la llebre és una clara influència de Alicia al país de les meravelles però, per què? Qui és la llebre i què significa en el desenvolupament de la història?
LB: Per a mi, Alícia al País de les meravelles era més important a nivell simbòlic. No volia tenir un personatge que fos només Alícia, un altre que seria el conill, etc. Volia crear un diàleg entre els dos llibres i els dos mons: el Wonderland i Bòsnia. En aquest món, la llebre és una instància de vida que un artista (una escriptora) intenta aturar i convertir en art. L’idea em va venir quant vaig veure la Llebre d’Albrecht Durer i vaig començar a preguntar-me sobre la llebre real, si existia i què li havia fet el pintor. Hi havia una qüestió de responsabilitat que l’art té amb la vida. D’altra banda, el títol també inclou un sentiment de la caça, que és el sentiment que volia tenir a la novel·la.
CR: En Atrapa la llebre trobem el recurs literari del viatge, quines novel·les t’han influenciat com a lectora per a arribar a aquesta road trip com a autora?
LB: Definitivament va ser Lolita de Vladimir Nabokov. No només per l’estructura de road trip, sinó també per la relació entre el narrador i el personatge de Lolita. Vaig decidir tenir una dinàmica similar entre els meus dos personatges: una tindria el privilegi de contar històries, l’altre tindrà tota la seva història a mercè del narrador. D’altra banda, Alícia al país de les meravelles és també una mena de road trip, un viatge, pel que vaig pensar que seria bo reunir aquests elements per contar aquesta història. També hi ha una gran pel·lícula road trip iugoslava del 1980, que també és l’any en què va néixer Sara (la narradora). Es diu Qui canta allà (originalment Ko to tamo peva) i és una comèdia negra sobre un grup de passatgers que viatjen amb autobús a Belgrad el 1941, durant els darrers dies del Regne de Iugoslàvia, just abans de l’ocupació de Iugoslàvia. És una història molt diferent de la meva, és clar, però la idea d’un viatge entre dos moments històrics en un autobús ple de personatges diferents em va semblar una manera fantàstica de representar els Balcans.
CR : Sara, la veu de dona que ens parla. La noia que ha emigrat a la recerca d’un futur amb més oportunitats, enfront de Lejla, l’amiga que es queda i que no pot progressar tant com aparentment ho ha fet Sara. Futur i present, enfront de passat, allò que és i allò que podria haver estat de no haver “escapat” del país. Has aconseguit narrar aquesta atmosfera amb un talent literari absolut, Lana. Alla Tatarenko en Letopis Matice Srpske escriu sobre tu “no som conscients de “l’estimat i talentós fill que habita a l’estranger” i Bastašić ens demostra que aquest fill talentós, al capdavall, era una filla” però, explica’ns, és aquesta realitat que ens expliques també una crítica social de la falta d’oportunitats per a aquesta “filla que es queda”?
LB: Fa poc hi va haver un estudi del Fòrum Econòmic Mundial que va demostrar que Bòsnia, Sèrbia, Croàcia i Macedònia del Nord es troben entre els 10 primers països del món amb la major “fuga de cervells”, el nombre de persones amb talent que abandonen el seu país d’origen. Ja ho podia veure quan vaig acabar la universitat: gairebé tots els meus companys de classe s’han mudat a un alter pais. Per això hi ha un capítol molt fosc a la meva novel·la quan Sara torna a Banja Luka i només hi ha gent gran que es mou lentament per la foscor. No és una fantasia, s’està convertint en la nostra realitat. Però hi ha qui es queda, perquè no té el privilegi de marxar, i Lejla és una de les que va passar tota la seva vida a Bòsnia. Crec que aquesta diferència és obvia en les dues amigues: volia demostrar que créixer i passar la vida en un context determinat et pot fer més fort, però també més amarg. D’altra banda, molts que marxen van a Àustria –per la seva proximitat– i mai no troben felicitat allà. Els iugoslaus a Viena són majoritàriament ciutadans de segona (no sé com dir second-rate citizens), que treballen molt i no es barregen realment amb la resta. Tenen els seus propis bars, restaurants, clubs, grups socials i, de vegades, sembla que això és l’única cosa que queda de Iugoslàvia: aquestes persones solitàries amb massa treball a Viena que troben a faltar a la seva pàtria i al seu idioma. El gran somni iugoslàu, doncs, s’ha convertit en ser una cambrera a Viena.
CR: Lana, els teus relats s’han inclòs en les principals antologies de l’antiga Iugoslàvia, i han premiat la teva obra literària amb diversos premis reconeguts a Bòsnia, Montenegro, Sèrbia o fins i tot a Trieste. El llibre Atrapa la llebre ha sortit a la venda el mes de març 2020, publicat en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Editorial Navona, amb la traducció de Pau Sanchís. Pròximament es publicarà en llengua anglesa, amb Picador, a Alemanya amb Fischer, i a Itàlia amb Nutrimenti, encara que el llibre ja ha estat tot un èxit al teu país d’ençà es va publicar al 2018. En quin nou projecte treballes actualment? Ens pots avançar alguna cosa sobre aquest tema?
LB : Tinc un parell d’idees que voldria convertir en una novel·la, però he de fer un descans. Crec que és important fer una pausa entre dues novel·les a menys que es vulgui córrer el risc de repetir la mateixa veu i els mateixos temes. Així que he decidit acabar un llibre de contes en què treballo des de fa temps. Totes les històries tenen els nens com a protagonistes i vull explorar com el trauma (des dels més petits records fins a la violència real) pot transformar els nens i influir-los per sempre. El meu punt de partida va ser un llibre fenomenal de l’autor búlgar Georgi Gospodinov, La física de la tristesa, en què explorava el mite del Minotaure però llegia el monstre com un petit nen abandonat. Al principi de les històries de monstres, argumenta Gospodinov, sempre hi ha un nen llençat al soterrani. Això va quedar amb mi i vaig decidir construir les meves 14 històries a partir d’aquesta premissa.
CR: Del teu pas per Barcelona, no sols publiques el teu llibre en la nostra llengua, sinó que a més ens has transmès els valors de les persones emprenedores com a exemple a seguir, en cofundar l’Escola Bloom al costat del també escriptor i professor del Grau d’Estudis Literaris de la Universitat de Barcelona i Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada Borja Bagunyà. La Bloom, com se la coneix en el sector, i que és un punt de pas obligat per als futurs escriptors i apassionats de la literatura que adoren de debò la literatura de qualitat, una escola reconeguda per la seva alta especialització de cursos literaris. En la Bloom has impartit també formacions literàries. Tot i ser funcions molt diferents, quina part t’agrada més: la de ser escriptora o la d’ensenyar als alumnes a ser millors escriptors i, al mateix temps, aprendre a llegir i estimar la literatura com tu ho fas?
LB: En realitat, jo vaig donar classes més de literatura, que d’escriptura, perquè tenia més sentit que els profes que escriuen en català i castellà impartissin tallers creatius. Però vaig gaudir molt de fer seminaris sobre James Joyce, Virginia Woolf, o un curs de 100 anys del conte curt en anglès. El que me fascina de l’Escola Bloom és com un grup petit, de 10 persones com a màxim, pot arribar a fer lectures tant diverses i creatives del mateix text. En realitat, vaig aprendre molt amb els meu alumnes, vaig veure coses que potser no hauria haver vist si no fos per ells. A banda de tots aquests grans cursos i seminaris que hi fem, la Bloom també és una mena de lloc màgic on les persones creatives aconsegueixen fer allò que volen fer, allò que els apassiona. Quan mires els noms d’escriptors catalans (i d’altres escriptors i escriptores) que han passat per l’Escola, ràpidament t’adones que algun dia serà un d’aquests llocs culturals històrics de Barcelona i tinc l’honor de d’haver-la vist néixer i de formar-ne part encara.
CR: Moltes gràcies Lana, no sols per aquesta entrevista, sinó també per deleitar-nos amb aquest bon caràcter literari amb el qual escrius, i provocar, amb aquesta bona novel·la Atrapa la llebre [Edicions del Periscopi en català i Editorial Navona en castellà, traduïda tant en Castellà com en Català per Pau Sanchís] que vulguem continuar llegint-te en un futur, t’esperem aviat a Barcelona, Lana Bastašić! I moltes Felicitats novament per aquest merescut Premi de Literatura de la Unió Europeu 2020 per a Bòsnia!
LB: Moltes gràcies per la conversa!