Reseña literaria de Cristina Redondo

Las cenizas de la inocencia, Fernando Benzo

Las cenizas de la inocencia, de Fernando Benzo ( Plaza i Janes, 2019) es tracta d’una novel·la negra al més pur estil hardboiled dels anys 30 nord-americà. En aquesta narració pausada i lenta, Fernando Benzo ens endinsa al Madrid dels anys 40, en un ambient de gangsters, jazz i màfies que bé podria haver-se escapat d’una pel·lícula de cinema negre dels anys 50 per les imatges que la narrativa ens transmet.
Fernando Benzo s’introdueix en els ambients de pobresa, però també dels gangsters que controlen l’estraperlo del Madrid dels 40, en els quals dos homes de món molt diferents estableixen una amistat i inicien un camí que els obligarà a enfrontar-se a decisions dificils que els farà canviar el rumb de les seves vides per sempre.
D’aquesta novel·la el que més m’ha agradat és l’ambientació, que m’ha transportat al cinema negre dels anys cinquanta i fins i tot es podria dir que, en alguns moments, les escenes situades en bars m’ha recordat al clàssic de la novel·la negra Dashiell Hammet “Collita Roja” ( Ed. Cua de Palla) , per les escenes en els billars, o també en el Dixie amb la música del jazz cantada per una dona glamourosa, al més pur estil nord-americà. Les històries paral·leles a la principal, dels gangsters barrejats amb els baixos fons de Madrid, et provoca la sensació d’estar llegint un hardboiled autèntic però escrit per un autor actual i, en comptes de situar-lo, al Chicago més boiled, se situa al Madrid més dificil de la post-guerra.
La trama narrada en Las cenizas de la inocencia (Fernando Benzo, Plaza & Janés) ens porta a una història dura, com el gènere clàssic que emula, però també amb els girs inesperats, que són els suficients com perquè el lector continuii llegint la història, que encara i pesar de no atrapar, et continua conduint de manera lleugera per la narració fins a finalitzar el llibre.
Fernando Benzo ( Madrid, 1965) és llicenciat en Dret i Administrador Civil de l’Estat. En 1989 va publicar la seva primera novel·la, Els anys feliços, després de guanyar el Premi Castillo-La Manxa. Durant alguns anys es va centrar exclusivament en el relat breu i va guanyar, entre altres, el Premi Internacional de Contes de la Fundació Max Aub i va ser guardonat en coneguts certàmens com el Gabriel Miró o el Gabriel Arestí. Deu contes tristos recull els seus relats premiats.
Amb la seva segona novel·la, Mary Lou i la vida còmoda, va obtenir el prestigiós Kutxa-Ciutat d’Irun en 1994. Des de llavors, ha publicat les novel·les La traïció de les sirenes, Després de la Pluja ( Premi Ciutat de *Majadahonda), Mai repetiré el teu nom i Els naufrágs de la Plaça Major. També ha fet incursions en altres gèneres com el teatre, compaginant la seva carrera literària amb la seva carrera en l’Administració Pública, que li ha portat a ocupar els càrrecs de Sotssecretari d’Educació, Cultura i Esport del Secretària d’Estat de la Cultura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *