rosa de sant jordi

Una distòpia per a Sant Jordi

Aquests dies s’han convertit en repetitives reaccions d’un moment, i encara que jo sempre vaig voler escriure una distòpia per a Sant Jordi, enguany, algú se’ns ha avançat a tots els escriptors, i ha creat la distòpia que ha aconseguit captar l’atenció a nivell mundial de tots i, en comptes de fer que la llegim com si fos el més interessant dels long-sellers, ens està fent viure aquesta història en carn pròpia, com si fos la millor de les literatures mai escrites. El detall cruel és que la realitat supera la ficció, i aquesta distòpia és una dura realitat que estem vivint a nivell global.
Aquesta setmana és Sant Jordi, i els que escrivim diàriament o no podem escriure, perquè estem bloquejats, o escrivim poc per l’ansietat d’aquests odiosos moments. Encara que també tinc amics que han començat a escriure Diaris del confinament. Aquests dies, l’única cosa que importa és fer alguna cosa perquè no ens guanyi la batalla l’avorriment i la tristesa.
Són dies difícils per a tots, i per a la literatura també. Sabem que aquest confinament sortirà molt car. Les llibreries tancades, els llibres per vendre, i els gegants de sempre fent l’Agost en un món de nans. No és joc net. No. Resulta que aquestes són les normes del joc que sempre ens van voler implantar i aquí estem tots per a pagar.
Jo sempre vaig voler escriure una distòpia, però crec que això ja ho he dit, oi? És aquesta monotonia constant, en la que la pluja cau lentament, que necessito somiar amb aquesta fantasia meravellosa i distòpica d’un món millor, perquè vull oblidar que hi ha gent que mor als hospitals, encara que, siguem positius, també hi ha gent que tira endavant i supera la batalla. Són aplaudits pels sanitaris en la seva tornada a casa, com són ells aplaudits cada dia a les vuit als balcons de totes les poblacions.
Jo enguany, per a Sant Jordi tenia agendat signar el meu llibre “Clandestina”. També tenia previst trobades amb els meus lectors, i amb altres escriptors, però tot això s’ha ensorrat per l’Estat d’Alarma. Per a compensar aquest in-pass, hi ha milers de companys del sector literari amb directes en Instagram o YouTube, col·laborant i treballant dur en els mil i un canals digitals, intentant mantenir el flux cultural a un bon ritme, i em sembla meravellosa i molt lloable la labor que els companys de literatures: editorials, llibreries, escoles de literatura, escriptors, booktubers i influencers literaris fan per la nostra literatura en xarxes, potser jo també m’animo més endavant, però ara per ara, prefereixo seguir concentrada en l’escriptura de la meva propera novel·la, i mantenir el meu ritme de treball en els textos i en les investigacions per a altres novel·les que també duc endavant.
En conjunt, alguna cosa em fa pensar que tota aquesta distòpia que vivim ens canviarà per sempre, i ens haurem d’adoptar tots a un nou món. Com en aquests moments en els quals xoques de front amb una realitat que et sorprèn per inesperada i que no saps com gestionaràs de tremenda. Enguany serà un Sant Jordi confinats a casa, però qui sap? El sector comenta moure Sant Jordi a Juliol, però i si això només fos l’inici d’aquesta distòpia tan nova que ens canvia el nostre món de dalt a baix de cop? I si Sant Jordi ja no torna a ser el que tots coneixíem abans? i si triguem anys a tornar a les nostres tradicions culturals de sempre? Llanço a l’aire massa preguntes difícils de respondre per ara, ho sé.
Mentre algú va gosar comentar que la cultura no era important aquests dies, i estem d’acord en una cosa: que tant la ciència, la tecnologia i la medicina, i, per descomptat, els serveis bàsics són vitals per a superar aquesta inesperada realitat, però, ironies de la vida, la cultura, la literatura, l’art ajuda als sans a perdre el seu seny una miqueta, per a evadir-los d’aquesta distòpia tan lletja que estem vivint. Enmig d’aquesta realitat inusual, la cultura, la literatura i l’art també són una cosa molt important per a seguir endavant, per a molts tot això que anomenem cultura és també part d’aquests serveis bàsics que a tots ens facilita aquests moments difícils. Fins i tot alguns pretenem viure d’això, quina bogeria més distopica en aquests temps sempre convulsos, oi?
Mai vaig somiar amb viure una distòpia per a Sant Jordi, jo només volia escriure-la, i aquests dies, les morts inesperades, el risc de contagi fàcil, els guants de plàstic, les màscares en la cara, els carrers deserts, la distància social i l’ambient enrarit em fa pensar, que tot serà diferent a partir d’ara, i que potser, això només és l’inici d’aquesta nova vida que pretenen fer-nos viure. Una vida només imaginada en literatures, quina curiositat tan irònica, que hem de recordar als que deien que la literatura no era important aquests dies, quan dels llibres, de la cultura, podem treure tantes bones idees per a gestionar tot això.
Mentre aprenem que l’espera més llarga és la que alenteix el temps fins a fer-lo etern, no ens queda una altra que esperar confinats, mantenir-nos sans i estalvis, ajudar si podem als altres, però sobretot esperar a veure com serà la vida a partir d’ara, en aquesta segona part d’aquesta història tan distòpica que ens està tocant viure.

* Article publicat a la columna d’opinió de Cristina Redondo: Il dolce far niente, secció Tribuna del Diari de Sant Quirze el 22/05/2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *