“Hell is empty and all the devils are here”
William Shakespeare

Thriller. Novel·la Negra. Terror. Psycothriller. No m’importa. Tots ells estan en la meva llista de favorits. L’Hannibal Lecter té molta culpa, el personatge literari basat en l’assassí en sèrie britànic Robert Maudsley, l’autèntic “Hannibal el Caníbal”, recentment he llegit que segueix reclús en una presó a Anglaterra, amb les mesures de seguretat oportunes, per descomptat. A nivell literari, Stephen King també va fer de les seves, gran Mestre del Terror, no és necessari dir-ho.
Realment la ment humana és apassionant. El fet que els aliatges químics del nostre cervell, provoquin que les nostres neurones es alien d’una forma o una altra, i que tot això ens porti a tenir un comportament o un altre que, després, configurarà la nostra personalitat, és realment alguna cosa que no deixa d’apassionar.
No només per lo constant de les nostres sinapsis, sinó per com aquestes relacions interneuronals es produeixen, com el nostre cervell es mou i produeix una reacció o una altra en l’individu, i com en cada individu reacciona d’una manera diferent.
La ment del psicopata decideix a qui matar i a qui no, i, finalment, poden existir moltes raons per matar: per diversió, per excitació sexual, per vanitat, per poder, per depressió, etc. Moltes. Totes elles estan en el nostre cervell i en com les diferents sustàncies químiques del nostre cervell interactuen entre elles. En concret en el còrtex prefrontal i el còrtex parietal posterior, on se situa l’experiència objectiva de la denominada “empatia freda”, el raonament i el pensament racional i, en contraposició amb la zona del cervell on se situa l’amígdala, i on resideix la “empatia calenta”, o les emocions.
Escriure sobre psicopaties, sense patir la psicopatología en si, resulta un repte apassionant. Com aficionada a la psicologia, gaudeixo descobrint la ment humana i, com a escriptora, gaudeixo escrivint sobre assassins que obtenen plaer mitjançant l’assessinat. I no, no sóc cap assassina en potència. Simplement, gaudeixo narrant-ho. Tant com els meus assassins gaudeixen matant.
En el fons, crec que estem envoltats de ments psicopates, potser influenciada per les Teories de Robert Hare, Doctor en Psicologia i investigador de renom en el camp de la Psicologia Criminal, però en part també pel que observo diàriament en la societat. La diferència entre el psicópata i el no psicópata és la compassió al moment decisiu que s’ha de prendre una decisió, per exemple : matar o no matar, aquesta compassió que és producte de l’empatia amb la víctima que sofreix el moment, tens aquesta emoció o no la tens. Pot ser que sentis compassió o que no la sentis, que tinguis el grau necessari d’empatia o que el teu cervell manqui dels continguts químics que formen l’empatia.Qui no sofreix empatia, no té compassió, i, en conseqüència, podria matar sense cap tipus de remordiment.Per descomptat, influeix més factors en la ment psicopata, però no els descobrirem aquí.
Prendre decisions sense compassió i sense empatia, ens emplaça sempre a una gran responsabilitat. Aquests moments en els quals cal prendre decisions de risc, on, en ocasions es valora positivament tenir la sang freda i és millor mancar d’empatia i de compassió per a qualsevol. En aquestes situacions, si no hi ha compassió, si no hi ha empatia, evita més el risc i en conseqüència molts danys dels anomenats “col·laterals”.
No obstant això, deia que estem envoltats de psicopates, perquè per ser un psicópata no sempre és necessari matar, hi ha moltes formes de ser un psicopata sense haver de sentir la necessitat de matar. El grau elevat de autoexigencia a tots els nivells de la societat actual, i el ritme competitiu del dia a dia, ens fa que tots estiguem disposats a no tenir compassió per alguna cosa o algú en un moment determinat, tots som capaços d’actuar fredament quan el moment ens ho requereix, en menor o en major grau, i aquí és quan el nostre psicópata interior desperta i actua.
Encara que els escriptors de novel·la negra bromegem, sent socialment incorrectes, amb el molt que gaudim “matant dolçament”, i és que, al cap i a la fi, ho fem per plaure literari, que no fa mal a ningú, al contrari, ofereix una estona de diversió als nostres lectors. El complicat del cas, són aquells psicopates silenciosos, que actuen disfressats per les seves responsabilitats diàries, i actuen a tort i a dret, sense ser identificats com a tals, però, no obstant això, obtenen plaure provocant un dolor, generalment un dolor del tipus silenciós: el psicològic, i que per diversos factors com la por, tendeixen a protegir-se per les seves mateixes víctimes. I és que , com deia John Milton “La ment és un lloc propi, i en si mateixa pot ser un cel en l’infern, o un infern en el cel”.