En David estava cansat. En arribar al tren només que va tenir esma per pujar el volum de la playlist i a arraulir-se en un raconet, mentre escoltava l’ària ”Amour est un oiseau rebelle” de Bizet en bucle, cop rera cop. Només pretenia descansar mentre el tren d’alta velocitat el retornava a Barcelona.
Davant del David va seure la Beth. Desperta i enèrgica. El va mirar i va fer un somriure en veure com estava de cansat. La Beth va obrir el seu mòbil i es va mirar a l’aplicació del mirall. Per sort encara feia bona cara, tot i ser gairebé el capvespre. Portava des de ben d’hora llevada i les reunions a la seu central de la seva empresa la portaven de cap. No podia més, havia de fer un pensament amb la seva vida, perquè aquella vida de reunions fins a darrera hora no li valien la pena ja. Li pagaven bé per sort, i disposava de tots els capritxos que volia, dur la roba a la ultima, viatjar tant lluny com volgués a l’estiu, els darrers gadgets tecnològics, o els stilettos animal print que just s’acabava de comprar impulsivament en aquella botiga tan cara del centre de Madrid, abans d’anar cap a Atocha per agafar el tren.
La Beth va tornar a mirar el David. Podria dir que era de la mateixa edat que ella. Ella no sabia si li era familiar la seva cara o si el trobava guapo. Potser una mica cansada si que estava. Tenia el cabell fosc i curt com si estigues recentment tallat. Els ulls verds de qui li plau mirar la natura sovint. La pell morena com si estigues molt acostumat a fer solàrium cada setmana. Els llavis molsuts de qui esperes que et besi bé. El coll ample d’un home molt masculí. Les esquenes amples i els braços definits, com si es passes la vida al gimnàs. Era guapo. Definitivament era molt guapo. La Beth se’l mirava. Tot d’una en David va obrir els ulls. I la Beth els va tancar ràpid, fent veure que dormia. No volia que aquell noi se n’adonès que el mirava.
El tren comença a incrementar la seva velocitat encara més. Alta velocitat en progrés.
En David es mirava aquella noia que tenia davant. Era guapa, tenia aquella bellesa intel·ligent que tenen les noies amb ulleres. Els cabells arrissats i negres. Semblava senzilla i tendra, delicada però també enèrgica i segura de si mateixa. En David va somriure quan va veure la bossa de la botiga de moda que ell assessorava. La bossa de la botiga on ella s’havia comprat els seus stilettos animal print a l’últim crit. La va mirar. Tenia els llavis prims i delicats. Va tancar els ulls i es va imaginar besant-la.
La Beth se’n va adonar que aquell noi li agradava molt. Va tornar a obrir els ulls. I va sospirar quan va veure que ell tornava a dormir. Se’l mirava. Li mirava els llavis. Molsuts. Tendres. Volia jugar amb aquells llavis. La Beth es va posar vermella només de pensar en besar-lo.
En tren incrementava cada cop més la màxima velocitat. Alta velocitat activada.
En David va obrir els ulls. I va mirar a la Beth que estava vermella a més no poder. En David la mirava directament als ulls. La Beth el mirava directament als ulls. El David volia besar-la. La Beth volia besar-lo. No es coneixien de res. Només seien un davant de l’altre al tren d’alta velocitat.
El tren anava a la màxima velocitat possible. Alta velocitat intensament activada.
Es miraven fixament l’un a l’altre. El tren no parava, però ja arribaven a destí. Es notava en l’ambient. La gent començava a recollir les seves coses. Sempre passava el mateix. Semblava que la gent volia sortir del tren encara en marxa. L’alta velocitat. Aquella velocitat que ho envolta tot. Aquella velocitat que ho activa tot.
La Beth mirava els llavis molsuts del David. El David mirava els llavis primets de la Beth. El tren havia arribat a destí. La gent ja començava a baixar del tren.
La Beth i en David es miraven fixament.
El David es va aixecar. La Beth es va aixecar. El tren està quiet però els seus cossos sentien l’alta velocitat. El viatge en el tren d’alta velocitat havia activat l’oxitocina, l’adrenalina, la dopamina, la serotonina i la vasopressina als seus cervells.
La Beth estava acostumada a ser bastant creativa quan tenia un increment d’adrenalina. Més que la mitjana europea. Llavors va simular caure, tot i que allò que realment volia fer era besar el David.
El David va riure amb el gest de la Beth. Va reconèixer la excusa de la Beth per a que ell s’apropes a ella. L’alta velocitat de la dopamina el va fer sentir-se més despert que de costum ho estava a aquelles hores. El David va fer callar la Carmen de Bizet i es va guardar els auriculars a una alta velocitat. Va prendre amb força la Beth entre els seus braços. Per un segon es van mirar fixament als ulls.
En David va besar la Beth. La Beth va besar el David.
Ens van fer un petó a una alta velocitat intensament activada.
Sentirien l’alta velocitat als seus cors durant un període de sis a dotze mesos, segons deien els estudis psicològics que sortien en portada al diari que algú havia oblidat al seu seient del tren d’alta velocitat.