Dels masclismes encoberts als feminismes descoberts

Aquest any cel·lebro el Dia Internacional de la Dona (# 8M) des d’una nova perspectiva: la primera novel·la negra que he publicat Clandestina (Editorial Caligrama) ha estat inclosa per  Marie Claire, una de les revistes més reconegudes en modes i tendències culturals , a la
Llista de les 20 novel·les feministes escrita per dones que has de llegir alguna vegada a la vida”.
Per a mi és un gran elogi que cataloguin la meva novel·la com a feminista i que a més la seleccionin al costat de les novel·les d’escriptores tan conegudes i de tanta qualitat literària com Maya Angelou, Virginia Woolf o Doris Lessing, entre d’altres escriptores també de renom a la llista.
En el moment de redactar la novel·la em vaig limitar a redactar el que observava en la societat, ja fos prenent com a exemple a dones properes, casos que havia conegut o bé casos que llegia en els mitjans de comunicació, i el resultat va ser una novel·la amb un univers de personatges majoritàriament dones, totes elles personatges fortes i lluitadores, i amb un passat difícil en alguns dels casos. Òbviament la meva novel·la també inclou personatges masculins, però els personatges que regeixen l’acció principal són totes dones fortes i determinants en les seves accions.
Després de la meva anàlisi a posteriori, i tenint en compte que la meva novel·la la vaig fer observant en summe grau el que esdevenia en la societat i com a denúncia, també en alguns casos, cap a aquestes situacions d’injustícia que observava: Significava això que les dones estem obligades a ser més fortes socialment per naturalesa?
Crec que la història ens ha etiquetat amb l’absurda etiqueta de “sexe feble” al llarg de molts anys en què la dona ha estat relegada a un segon pla, òbviament pels interessos del poder jeràrquic masculí, i encara que, per molt que l’opinió pública s’esforci a pretendre el contrari, encara ens trobem alguns racons en què la desigualtat de gènere és una injustícia permanent que s’ha de combatre des del més absolut dia a dia, en les situacions més quotidianes que ens puguem imaginar.
En els últims anys, ha sorgit la definició del que s’ha anomenat “Feminazi”, terme inventat a la dècada dels noranta per Thomas Hazlett, professor d’Economia de la Universitat de Califòrnia. El terme és una barreja de les paraules “feminisme” i “nazi” i no resulta més que un atac clar a les posicions de les dones que defensen el feminisme, tot i que segons l’autor el concepte del terme faci referència a aquell sector de la societat que “defensa el fet que quant més avortaments hi hagi millor”. Evidentment el nou vocable ha estat criticat des de moltes perspectives i esfondrat per la seva falta de respecte al col·lectiu femení, totes les anàlisis del vocable i les seves conseqüències coincideixen en el mateix: el terme “Feminazi” no resulta més que un atac més a les dones amb la intenció de menysprear, esfondrar i restar-li credibilitat a l’activisme feminista que té com a objectiu defensar i promoure la igualtat de gènere.
Podríem dir que això no és més que una prova actual més del desgreuge cap a la dona per part de sectors o molt masculinitzats o bé molt masclistes, que pretén atacar les dones amb campanyes de descrèdit amb la invenció de termes semblants i totalment plens d’una propaganda desprestigiadora. Es tracta d’una demostració més que les dones, en tenir la intenció de defensar els nostres drets davant de situacions injustes, encara ens trobem amb grans i vells dinosaures que haurien d’estar extingits i eradicats fa temps, que creuen que “el correcte” és una ” societat masculina “i que tot allò que és considerat com a “societat igualitària” condueix a l’error o al fracàs, emparant-se en una espècie de”patriarcat “que es protegeix des d’un complet atac a la desigualtat de gènere.
Els feminismes es construeixen sols en el dia a dia, com a resposta a les injustícia cap a la desigualtats socials existents entre home-dona. Per exemple, el moviment feminista es va consolidar com a agent polític a la fi del segle XIX per demanar el dret de vot per a les dones a Europa i Estats Units. Si analitzem la història, les dones que defensaven el dret a vot de l’època eren vistes com si volguessin robar-los els rols de gènere i els privilegis als homes, una cosa molt criticada llavors. Actualment, aquestes ofenses també es tradueixen en critiques ofensives cap a les dones que defensen el moviment feminista, sembla que la idea és identificar el feminisme com l’oposat al masclisme, atribuint-li la mateixa càrrega negativa que aquesta comporta, però aplicada a la dona.
El feminisme no busca la diferència entre la dona i l’home, sinó que busca la igualtat de drets entre tots dos, i per això s’organitza en moviment que lluita per la realització efectiva d’aquestes igualtats de gènere, i que per tant, la contínua dicotomia existent entre home-dona sigui anul·lada en els diversos àmbits socials, ja sigui el món laboral, econòmic, social o cultural. Per aquestes mateixes raons, potser no interessi a “alguns arquetips socials”, sense dubte arcaics, que continuen abanderant un “masclisme excessiu” com si fos “la norma social” amb els continus atacs, subliminals o directes, a aquelles persones, sobretot si són dones, que pretenen una societat més igualitària pel que fa a l’aplicació real de les polítiques de gènere es refereix.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *