La primera vegada que vaig adonar-me que volia escriure una distopia va ser cap al 2018. Volia narrar la vida d’un soldat d’elit ja jubilat, basant-me en fets reals. Aquella idea va anar prenent forma lentament, durant anys, dins del meu cap. El soldat arrossegava una atmosfera determinada, però el futur que l’envoltava no acabava de definir-se.

Alhora, vaig començar a llegir Ursula K. Le Guin i a submergir-me en les seves històries distòpiques. Volia llegir tota l’obra d’Ursula K. Le Guin; com em sol passar quan m’agrada un autor, acabo llegint-ne tot el que trobo.

Recordo que en aquell moment jo estava immersa en la publicació i promoció de la meva primera novel·la negra, Clandestina, però aquella altra història ressonava amb força dins meu. A poc a poc, el soldat de la meva història començava a transformar-se i a fusionar-se amb altres històries que també tenia ganes d’escriure.

Llavors va arribar el Sant Jordi confinat, i allà me’n vaig adonar —després de llegir molt Le Guin i de rellegir Fahrenheit 451— que sí, definitivament, algun dia escriuria una novel·la distòpica.

A la història del soldat hi havia alguna cosa que em faltava. Aquell soldat no era prou per a la meva història: calia acompanyar-lo d’alguna cosa més, i la història que tenia llavors… no acabava de convèncer-me. Així que vaig continuar pensant-hi, sense escriure res sobre el paper, sense plasmar cap idea. Tot continuava dins meu.

Mesos després, vaig topar amb Blade Runner, i alguna cosa dins meu es va trencar per sempre: l’estètica, la melancolia, la pregunta sobre la memòria i allò que ens fa reals.
Dune va ser el següent llindar: deserts, visions, llinatges, destí.
I després, El planeta dels simis, vist en bucle com qui intenta recordar una altra vida. O anticipar aquesta.

Van passar els anys, i moltes altres històries van venir a mi, però aquella altra història distòpica hi romania, intentant sobreviure entre les altres novel·les que duia a dins.

Llavors em vaig llançar a escriure la meva segona novel·la negra, que em colpia molt més per dins. La vaig acabar, i una part de mi va poder descansar. Durant el procés creatiu d’aquella segona novel·la no podia pensar en res més; la vida i el dolor d’aquells personatges em tenien completament absorbida.

Tot i així, dins meu encara habitava aquella set del soldat, perdut enmig de la selva africana. La supervivència, l’amor, l’exili, la solitud.

De vegades, pensant-hi, la meva ment torna a Blade Runner. Hi ha alguna cosa allà que m’enamora: aquella estètica futurista, amb llums de neó i ciutats brutes i suburbials de nit. Aquell futur irreal, però alhora tan real.

Deixo que s’escoli dins la meva imaginació i no forço l’escena; ella es modela sola, a poc a poc.

Fins que, l’any passat, vaig sentir clarament què volia. La història creix ara com un embrió dins meu.

Sense buscar, la vida em va oferir bona part de les respostes a les preguntes que em feia per aquella novel·la. Van venir soles a mi, de cop: escenes, personatges principals, personatges secundaris, trama, història, llocs.

Tot.

Va passar de cop. Després de tants anys bategant dins meu, finalment la novel·la s’atrevia a prendre forma.

I va ser així com em vaig atrevir a escollir una de les meves llibretes per començar a escriure aquella novel·la.
Després d’aquelles primeres respostes, em vaig atrevir a escriure només 500 paraules, però van ser vitals, perquè potser no les inclouré a la novel·la final, però sé que allà comença tot.

Després en van venir més: cent, dues-centes, i de tant en tant apareix i s’escola en el projecte actual. Em veig obligada a deixar de banda la novel·la en què treballo ara de manera seriosa, per escriure sobre aquella altra història distòpica.

És per això que sé que hi ha una història que m’espera. Una història que ja em busca en somnis.

Vaig a poc a poc. La sento viure dins meu, i la deixo bategar i aparèixer mentre acabo d’escriure la novel·la que ara m’ocupa. M’emociono, perquè cada dia, alguna cosa més es revela.

I agraeixo el temps. Agraeixo aquest món estrany, aquest món que s’assembla tant a una distopia, per obligar-me a mirar-lo amb uns altres ulls.
Amb els ulls d’algú que ja ha estat al futur i ja sap que allò que somia prendrà forma algun dia, perquè sé que algunes històries es gesten de manera inevitable.