Il Dolce Far Niente
Il dolce far niente o el dolç plaure de no fer gens. A qui no li agradaria gaudir d’aquest gran gust cada dia? Només uns pocs triats poden donar-se aquest gust. Mentre, en el dia a dia, la resta lluitem per omplir les nostres neveres, i poder pagar les nostres hipoteques. Fins i tot, n’hi han que no poden pagar les seves hipoteques, i els obliguen a sentir-se feliços amb poder pagar-se un lloguer, disfressat sota l’esperança de sentir-se lliures econòmicament, i amb l’única excusa que es tingui, com expressa la Constitució en els seus Drets Fonamentals del ciutadà: dret a una teulada sota el qual dormir. Encara que en realitat, aquesta teulada no sigui més que una espècie de magatzem, al que li donem nom d’habitatge, en el qual guardem tot aquelles coses, que, vicissituts de la vida, aquells que es poden permetre estar sense fer gens ens han inculcat a adquirir i emmagatzemar en aquestes llars per fer-nos així sentir més feliços a curt termini, i així evitem que se’ns passi pel cap gaudir Il dolce far niente com ells, i llavors ja no els continuem subministrant amb la suor dels nostres sous ridiculs que, miraculosament financen les nostres altes hipoteques i proveeixen els nostres deutes en targetes de crèdit.
En ocasions en silenci, en altres ocasions a plena veu, ens queixem que no podem no fer gens per gaudir Il Dolce Far Niente com uns pocs escollits, perquè el sistema és el què és i nosaltres no ho podem canviar per molts que ens embenen que sí.
Però… estar dolçament sense fer res en alguns casos també és una espècie de càstig injust. Sobretot em refereixo a aquest grup menys agraciat, que es veuen obligats a viure la pitjor part de la història, aquells que no poden fer gens, no com a opció sinó com a obligació de vida. I a més estan lluny del que eren les seves vides, sense una altra alternativa viable. Són aquells que es veuen obligats a escapar de l’opressió, i en escapar no fan una altra cosa que evitar molt i molt dolor, en aquest cas. Els que, en teoria no fan gens, i poden ser identificats com Il dolce far niente acaben causant un dolor en alguns casos incurable en aquells que pretenen fer alguna cosa però desgraciadament hi ha una alguna situació més incurable que la pròpia mort?
Parlo de les comunitats que per complet s’han vist obligades a arrossegar-se a ciutats molt llunyanes a les seves d’origen, acudeixen a societats que els rebutgen simplement pel fet de voler escapar del dolor que viuen en els seus orígens. No fan una altra cosa que pretendre escapar de l’opressió d’aquells que , en principi, es dediquen a practicar Il dolce far niente. Fugeixen de societats acabades, però no obstant això, també, amb el temps han descobert que aquestes societats de les quals escapen tenen alguna cosa en comú amb les noves societats en les quals busquen asil: gent que no farà gens per ajudar-los, i és que encara que diguin el contrari, aquest tipus de gent, Il Dolce far niente existeix a tot arreu.
En uns llocs són Il dolce far niente amb molt poder, els pitjors són aquells que encara i disposar de poder continuen sense fer gens, i en altres parts són gent sense poder, que la seva única forma de fer és escapar, fugir del dolor.
De vegades el gust per no fer res és perillós, i ens pot afectar a nosaltres com a individus o pot repercutir en la nostra societat de forma molt negativa. Com més poder o responsabilitat social té aquell que no fa gens, més dany provoca en el seu entorn. Hauríem d’analitzar-ho detalladament. Il dolcer far niente és sovint alguna cosa desitjat…però realment desitgem que així succeeixi?