Irene Solà. Premi Literatura UE Espanya 2020.

Irene Solà Sáez (Malla, 1990) autora de “Canto jo i la muntanya balla” publicada per Editorial Anagrama i premiada inicialment amb l’IV *Premi Llibres Anagrama de Novell·la 2019, és també Premi de Literatura de la Unió Europea per a Espanya 2020, sent la primera escriptora catalana que aconsegueix obtenir-ho.

Encara que la promoció del seu premiat “Canto jo i la muntanya balla” (Editorial Anagramal) està sent molt intensa, Irene Solà contínua acaronant els seus diferents vessants artístics. Així se la coneix com una persona intel·ligent i dinàmica, que el mateix la trobem participant en festivals de poesia, en coherència amb la seva faceta de poeta, com també podem admirar el seu treball com a artista en qualsevol de les diferents exposicions d’art que ha realitzat fins ara, bé sigui en el CCCB de Barcelona, o en la Whitechapel Gallery o en el Jerwood Arts Centri de Londres, per nomenar només alguns.

De fet, actualment podem visitar l’exposició “Hi ha una dona que…” que Irene Solà exposa fins al pròxim 12 d’Agost 2020 en la Galeria Àngels de Barcelona ( Carrer del Pintor Fortuny, 27) i que la seva temàtica principal està relacionada amb alguns dels temes tractats en “Canto jo i la muntanya balla”. En aquesta exposició, Irene Solà reflexiona entorn a una llegenda de bruixes que l’autora ha trobat repetida en diferents cultures durant les seves recerques.

Aquests diferents vessants artístics no són més que una àmplia mostra que Irene Solà és una professional de l’art amb un gran talent creatiu: llicenciada en Belles arts per la Universitat de Barcelona i Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex.

En la seva segona novel·la “Canto jo i la muntanya balla” ( Editorial Anagrama) queda patent, una vegada més, que estem davant una escriptora que val la pena descobrir per la seva manera de reinterpretar la realitat, en aquest cas, a través de la seva visió particular de la vida de la muntanya. Per això, ens reunim amb ella a través de videoconferència, a causa de la pandèmia del Covid19, i amb la intenció d’acostar-nos a l’escriptora, conèixer més detalls sobre la seva trajectòria , així com sobre la seva premiada novel·la.

CR: Irene, en “Canto jo i la muntanya balla” (Editorial Anagrama) ens relates la història de diferents personatges basats en les llegendes i les històries populars amb arrels al Pirineu Català i en el Pre-Pirineu, i, que, en paral·lel, és molt possible que trobem també en altres cultures europees. Què és el que més t’ha cridat l’atenció de les tradicions culturals i llegendes situades en el Pireneu i el Pre-Pirineu per a inspirar-te a escriure aquests relats entrellaçats entre si?

IS: El meu interès per les llegendes, pel folklore, per la cultura popular i per la narrativa oral ve de molt enrere, i crec que de, alguna forma, és present i forma part del principi i del nucli d’aquest llibre. A mi m’interessava molt, en aquest llibre, fixar-me en un tros de món i intentar mirar-lo des de tantes perspectives com fos possible, i imaginar tot el que havia passat allà dalt, totes les marques, tots els traços, totes les històries, les anècdotes que havien tingut lloc en un mateix lloc, i, d’entre totes aquestes capes, a mi m’interessava molt també, la capa de màgia, la capa de mitologia, la capa de folklore, la imaginació, les històries que s’han explicat aquí damunt, que es van inventar, que es van imaginar i que es van comptar en relació amb aquest territori. I de *aqui ve, el meu interès per aquestes llegendes i aquests contes, que al meu parer, també són una molt bona font de coneixement, un lloc molt interessant en el qual buscar com hem imaginat o com hem comptat, com hem construït mitològicament les nostres històries en relació amb el paisatge on vivim.

CR: L’ús de les diferents veus narratives en la teva novel·la és una cosa que m’ha cridat l’atenció per la seva peculiaritat creativa, però al mateix temps, crec que està narrat d’una manera sorprenent per ser veus narratives “no habituals” i diferents a les que els lectors podríem esperar, i això és una cosa que dota de creativitat i frescor al text. Per què vas triar fer ús de les diferents veus narratives dels teus personatges en cadascun dels relats que componen aquest llibre? I en relació a això, per què les veus d’aquests personatges en concret?

IS: Com et deia, les ganes de mirar-me el món des de tantes mirades, des de tantes veus, des de tantes perspectives com m’anessin possibles, és un dels pilars d’aquesta novel·la. El primer capitol que jo vaig escriure, va ser el primer, el capitol dels núvols. Tenia clar que hi havia algu que moriria travessat per un raig i volia comptar aquesta escena en contrapicat, des de dalt, des de la perspectiva dels núvols. Ho vaig provar, ho vaig escriure, i m’ho vaig passar tan bé, que vaig decidir donar-me el permís de continuar provant, de continuar jugant, de ficar-me a tot arreu, en tots els llocs on em pogués ficar, literàriament parlant, i així va ser com vaig anar trobant i provant les altres veus. De manera molt orgànica, jo em donava compte de les necessitats de la novel·la, del que volia comptar i em ficava on em feia falta per a poder fer-ho.

CR: Bruixes, dones d’aigua, óssos, dones perseguides per considerar-les bruixotes, pagesos, bolets, cabres i fins i tot fins a les plaques tectòniques dansen al ritme d’una narrativa que desborda poesia, Irene. Quines de les veus narratives et va anar més difícil de projectar literàriament? I quina més fàcil?

IS: Si et dic la veritat, no tinc la sensació que hi hagués veus més fàcils o més difícils que les altres. La veritat és que la majoria van sortir de forma molt fluida i de forma molt divertida, jo me les prenia una mica com un joc, entenent el joc com una cosa molt seriosa, però alhora, molt divertida i molt d’atrevir-se, de provar, de ser irreverent a estones, de tirar-me a l’aigua i nedar, i a veure què passava. Si que és veritat que hi ha alguna d’aquestes veus que van necessitar molta més documentació que unes altres, per exemple jo no sàvia tampoc moltes coses sobre cabirols, vaig haver de fer molta recerca, tampoc sabia moltes coses sobre la formació dels núvols, o també vaig haver d’informar-me molt sobre processos judicials per bruixeria, o llegir molt de sobre la Guerra Civil i el pas de republicans per aquesta zona, o sobre la formació de muntanyes. Així que van haver algunes veus que van requerir molt d’aquesta feina, però, en realitat, és una feina que a mi m’apassiona, el fet d’investigar, de fer preguntes, de llegir molt i una vegada jo construïa un pou de coneixement, al voltant del tema que volia tractar, una vegada que jo tenia tot aquest pou ple de “aigua”, que són aquests coneixements, llavors em llançava.

CR: Amb qual de totes aquestes veus et quedaries per a desenvolupar en un projecte més extens? Per què?

IS: No sé amb quina em quedaria per a desenvolupar en un projecte més extens, crec que hi ha algunes que donarien per a fer un projecte així, crec que hi ha unes altres que tal vegada no, però no tinc pensant en quals em ficaria i em quedaria. En realitat, la idea de la novel·la era ficar-me una estona en totes, però no deixar que una sola veu narrés tota la història, sinó que la història fos construïda des de molts llocs diferents, per a també adonar-me i adonar-nos que cada quin veu el món, entén el món, sent el món i, per tant, és capaç d’explicar el món d’una manera diferent. Així que la idea de la novel·la era molt aquesta coralitat.

CR: Els escriptors, escrivim sobretot per plaer literari, per vocació i perquè gaudim amb el procés, però per a tu què ha estat el més divertit d’escriure aquesta novel·la? Com comentes, has dut a terme un gran procés de recerca previ a la redacció d’aquesta llibre, com ha estat aquest procés? Has gaudit més de la recerca o del procés creatiu? Explica’ns, si us plau, com t’has sentit i com has viscut el procés de creació literari com a autora.

IS: Jo no separo molt el procés de recerca del procés creatiu o de redacció, a l’inrevés, per a mi passen al mateix temps. Vaig buscant, vaig preguntant, vaig investigant, vaig llegint, vaig anant a tots els llocs on necessito anar, metafòricament i no, per a poder escriure el llibre, però alhora vaig escrivint el llibre, i com més escric més caminets de recerca i de possibilitats se m’obren, i després els prenc i després continuo escrivint, i, una mica, els vaig retroalimentant així. Per a mi, la part més divertida del fet creatiu d’escriure el llibre, és tenir idees, obrir portes i possibilitats, és provar-lo, és jugar, és passar-s’ho molt bé, és investigar i és usar tot el que estàs aprenent, tot el que estàs, perquè tocant, per a construir una història i omplir-la d’idees i de pensament.

CR: En la història apareixen, com diem, dones perseguides per ser considerades bruixotes, ens parles de dones que mantenien un contacte continu amb la naturalesa. Després de totes les recerques realitzades sobre aquest tema, què és el que més t’ha cridat l’atenció de totes aquestes llegendes sobre dones sabies i perseguides per la societat per considerar-les bruixotes?

IS: El que més m’ha cridat l’atenció i que més m’ha interessat és el fet precisament que no són llegendes, o que les llegendes de bruixes o els contes de bruixes, es basen en fets històrics que van succeir i que van ser molt bèsties i terribles. Per a mi ha estat molt interessant treballar amb tots els documents històrics reals, que es van escriure al voltant d’aquests judicis, i llegir tots aquests documents, i reflexionar al voltant de la veu i de l’autoria, i del fet que aquests documents que ens han arribat amb els judicis escrits, on es donen els noms d’aquestes dones i es diu el que suposadament elles van dir que havien fet, etc., van ser escrits pels mateixos homes que les van agafar, que les van torturar i que després les van assassinar, i que, per tant, la història d’aquestes dones ens ha arribat a través del puny i de la lletra d’aquests senyors, i aquesta idea, era una idea que a mi m’interessava molt en pensar i escriure en aquest llibre. Precisament, el que intento fer en el capítol de les bruixes és donar-los veu a elles, o deixar que siguin elles les que contin la seva pròpia història.

CR: El titulo “Canto jo i la muntanya balla” del llibre prové d’un poema d’uns dels personatges que, com tu, és poeta, però tu, com a escriptora, com et sents més còmoda escrivint narrativa o lírica? Per què?

IS: No és tant que jo em senti més còmoda en un format o un altre, sinó que és el projecte, una mica, é el que em demana el format. A mi, la novel·la m’interessa molt, perquè em sembla un format molt elàstic, un format dins del qual em caben moltes recerques, em caben moltes coses i que em dóna molta llibertat de joc. Però jo crec que aniré veient a mesura que vagin sortint projectes i que tingui ganes d’investigar i de reflexionar al voltant de diferents idees, doncs que forma van prenent aquests projectes, i, en realitat, per exemple, en el capitol de l’Hilari, que és el capitol d’un personatge que escriu poemes, va ser un capitol exageradament divertit d’escriure. Jo sempre dic, els poemes de l’Hilari no són els meus poemes. Jo mai hauria escrit aquests poemes, igual que les opinions de l’Hilari sobre la poesia, no són les meves opinions sobre la poesia, però va ser molt divertit envair la seva veu, envair la seva mirada, i escriure des d’aquest personatge.

CR: Ets dona, ets una professional amb un nivell de preparació alt, i tens talent, aquesta barreja pot resultar incomoda a unes certes persones que els hi manquen aquestes mateixes característiques . T’has trobat en algun moment desplaçada o incomodada pel fet de ser una dona preparada, reconeguda i amb talent en el mercat editorial?

IS: La veritat és que jo, que tingui jo constància en el mercat editorial, no m’he sentit ni desplaçada ni incomodada. Sí que m’he trobat com tothom, en algunes situacions, perquè tal vegada amb uns certs deixos de paternalisme, o situacions en les quals, sobretot a nivell de xerrades públiques que són renstramitides per Internet, doncs si que he trobat comentaris directament masclistes, d’algunes de les persones que estaven veient des de les seves cases la xerrada o la lectura que estàvem fent. Una mica aquestes són les coses que jo he notat, o de les quals jo m’hagi donat compte, que no vol dir que no hi hagi o hi ha hagut altres dones que s’hagin trobat amb coses molt pitjors, perquè estic segura que és el cas.

CR: Els escriptors som també grans lectors, Quins autors creus que t’han influenciat més en la teva obra fins ara? i Per què? Quina obra ens recomanaries llegir d’aquests autors? Per què?

IS: Hi ha moltíssims autors que m’han influenciat, la llista és molt llarga, diré solament alguns noms. Començaré amb Mercé Rodoreda, de la qual crec que, tal vegada, seria molt bona idea començar a llegir “La mort i la Primavera”, parlaré també de Victor Català i de la seva obra “Solitud”, però també parlaré de Halldor Laxness i la seva obra “Independent people”. També per a mi han estat molt importants, per exemple : Faulkner i Virgínia Woolf, però també Salinger, també Gabriel García Márquez, també Toni Morrison, també Dave Eggers i com et deia la llista seriosa molt llarga. També alguns poetes, com Enric Casasses, Penny Goring o Maria Cabrera.

CR: Fins ara has publicat tres llibres i els tres premiats : el poemari Bèstia (Galerada, 2012) guardonat amb l’Amadeu Oller 2012, la novel·la *Els dics ( L’Altra Editorial,2027) premiat amb el Documenta 2017 i “Canto *jo i la muntanya balla “(Anagrama, 2019) IV Premi Llibres Anagrama de Novell·la, a més del Premi de Literatura de la Unió Europea per a Espanya d’aquest any 2020 que s’ha comunicat a penes fa unes setmanes, i pel qual et felicitem. Després de ser premiada en tantes ocasions, i amb tant d’èxit en les teves publicacions,consideres que pot ser viable viure de la literatura?
IS: No sé encara si pot ser viable viure de la literatura, m’agradaria que així fos. Crec que s’hauria de poder viure de la literatura i s’hauria de poder viure de l’art contemporani, o de la música, si un així ho vol, i jo, en realitat, barrejo o treball en projectes que formen part tant de la literatura com de l’art contemporani, i espero poder continuar dedicant tant temps com em sigui possible a aquesta mena de projectes.

CR: Ets la primera autora catalana que ha estat guardonada amb l’EU Prize Literature 2020 . Què significa per a tu aquest premi? Creus que t’ajudarà al fet que la teva literatura es consolidi en altres països també?

IS: Per al meu aquest premi significa una felicitat molt gran, un honor molt gran. Significa també la ratificació que té tot el sentit del món escriure en català. És una cosa que els escriptors que escrivim en català, ja sabem, però que a vegades t’adones que no tothom ho entén, o que en contextos internacionals o espanyols se’t pregunta “Com és que escrius en català i no en anglès o en castellà?” I aquest premi ratifica que cadascú ha d’escriure en la llengua que vulgui, la seva, o la que triï, i que es pot fer tan bona literatura en català com en qualsevol altre idioma. M’agradaria molt i em faria molt feliç que aquest premi ajudés el llibre a viatjar, i a entrar o a conèixer altres llengües, altres literatures, altres contextos.

CR: Pregunta gairebé obligada, no sols pel plaer de llegir-te sinó perquè estic segura que, igual que jo, molts lectors voldran tornar a llegir-te en breu, així que estàs treballant en algun projecte del qual ens puguis avançar alguna cosa?
IS : Sí que estic treballant en un nou projecte, però no us puc avançar res encara. Necessito continuar treballant en ell, i que aquest una mica més format per a poder començar a parlar del projecte.

CR; Moltes gràcies per la teva amabilitat, sempre, i pel teu talent artístic i literari, Irene Solà. Gaudeix molt el Premi de la Unió Europea de Literatura que t’han atorgat recentment, i que has estat la primera escriptora catalana a rebre, i si us plau, no triguis a delectar-nos amb la teva bona literatura de nou. Gràcies!

* Entrevista realitzada per Cristina *Redondo i publicada en la secció #InLiterature del magazine de cultura, art i tendències The Citizen 05/09/2020

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *