La magia de la Poesia
Sempre tinc un poema de capçalera a mà, a prop meu. És com un poema que sempre em ve de gust llegir. Segons el moment aquest poema va canviant. Mai ho trio per cap motiu en concret, no té res a veure l’autor o el tema. Em trobo amb el poema d’improvís, sense planificar-ho, i per la sensació que em transmet és pel que ho trio. I no ho trio amb premeditació i traïdoria, com es podria dir, sinó que trio llegir-lo i rellegir-lo de manera inconscient, sense pensar-ho, durant un temps ho llegeixo i ho rellegeixo, i no m’adono, fins que passat un temps, després de molt rellegir-lo que m’adono que he estat durant molt temps anant a buscar aquest poema, per llegir-ho i rellegir-ho, tant que podria recitar-ho sencer, només tancant els ulls i recordant-lo. Em va succeir amb poemes de Lorca, de Martí i Pol, de Baudelaire, de Verlaine..i sí, també de Neruda..Cavafis…i allà hi són, de vegades apareixen de nou, i els llegeixo i somric, són com vells amics que un es troba després de molt temps de no veure, de no visitar. Altres vegades tornen ells sols, i s’instal·len en la meva memòria per uns dies, com l’amic llunyà que et ve a veure, i només recordar les primeres paraules que ja apareixen la resta dels versos.
Sóc lectora,i perquè sóc lectora, sóc escriptora empedreïda, en tots dos casos. Llegeixo molt, i entre llibre i llibre de narrativa o tècnic, em ve de gust colar algun llibre de poesia. El mateix em succeeix amb l’escriptura. Escric. I entre text i text, se’m cola un poema. Sense voler, com si les paraules tinguessin ales pròpies i volguessin volar formant versos sobre el paper. En ocasions, la voluntat creativa de les paraules no permet que l’escriptor triï format.
Tant com a lectora com a escriptora, la poesia m’ofereix una calma i una tranquil·litat, que no es troba en la narrativa. Com si fos un passeig lent enfront del stress diari, sovint, la poesia es converteix en aquest silenci relaxat tan difícil de trobar.
Potser per això, sembla que hi ha un ressorgir de nous veus, que, donen veu a la realitat que els envolta a través de la poesia. Que es comuniquen amb els seus lectors primer a través de la xarxes socials, sobretot en Instagram, i després, a posteriori en els seus poemaris. Són poetes que gràcies als seus milions de seguidors han cridat l’atenció de les editorials, i han publicat els poemes en edicions guarides, amb una edició exquisida que augmenta l’atractiu comercial dels poemes, i així de la nit al dia, es converteixen en poetes best-sellers.
Deia Celaya que “La poesia és un arma carregada de futur”, senzillament jo crec que la poesia mai desapareixerà, perquè de la mateixa forma que és necessària la bellesa de l’art, també és necessària la bellesa de la poesia.
No obstant això, els meus amics poetes, que ja han publicat, em comenten que publicar poesia és mil vegades més difícil que publicar narrativa. Fins i tot algú em va arribar a comentar que si no ets influencer, poques editorials publiquen poesia o s’arrisquen amb poetes nous. Com si el fet d’escriure bona poesia estigués renyit amb el numero de seguidors en Instagram, com si el fet d’unes bones mètriques en Instagram tingués una conversió real en vendes. Dolça ignorància contemporània. Si Petrarca aixequés el cap…
Crec que la poesia és màgia, per tots els instants de bellesa que generosa regala a qui la llegeix. Recomanaria llegir a tants poetes…clàssics…modernistes…romàntics…no obstant això, avui us suggereixo llegir a una d’aquestes veus sorgides de Instagram, a Atticus, un poeta anònim que després del seu boom en Instagram, ha estat publicat en diversos idiomes, i s’ha convertit en un best-seller mundial, a Espanya publica amb l’Editorial Espasa és Poesia. També recomano la poesia de Sara Buho, publicada per Editorial Valparaíso, tota magnifica ella. I si, per descomptat recomano a poetes amics, a Joan Tamayo que sempre ens sorprèn amb els seus poemes a tots els amics, i que recentment ha publicat “Dolç esguard que crema”, o a Silviogiovanni Viola, que amb els seus versos arribats des d’Itàlia, ens delecta en la seva columna La pizza de l’espai de Diari Sant Quirze. Pura sensibilitat creativa en tots dos casos. Compraria els poemaris de tots ells, i els rellegiria una vegada i una altra, així, sense adonar-me, gaudint el moment poètic. I és que aquesta és, sens dubte, la màgia de la poesia.