Noemí Trujillo. Poeta.
Em reuneixo amb l’escriptora Noemí Trujillo per a parlar del seu nou llibre “Un món” publicat per Rubric i que sali al mercat aquest mes de Març. Es tracta d’una recol·lecció de trenta-cinc poemes escrits i publicats durant els últims dotze anys. Aquest poemari és un recorregut diacrònic per la seva obra, publicada entre 2008 i 2020, i també es converteixen en una mostra palpable i crítica dels fets més rellevants d’aquesta.
Noemí Trujillo, va néixer a Barcelona (1976), és poeta, escriptora, editora i gestora cultural. Estudia Humanitats en la Universitat Carles III, i durant la nostra conversa no sols parlem de poesia sinó també ens dóna algunes referències literàries que l’han influït en la seva literatura.
La selecció dels poemes publicats en “Un món” ha estat realitzada per la mateixa Noemí Trujillo, establint així un viatge molt personal entre els seus primers versos i els seus ultimes creacions poètiques. Noemí permet comprovar al lector, en aquest recorregut que constitueix “Un Món”, aquesta maduresa literària que ha consolidat l’autora com a escriptora.
Descobreixo, després de llegir en absoluta primícia “Un món”, a una poeta d’àmplia experiència, que reflexiona sobre situacions quotidianes, però també sobre una cosa tan universal com l’amor, ben barrejats amb la solitud o el dolor, i sempre des d’aquesta mirada femenina de la poeta.
CR: Noemí, estem davant el teu recopilatori de poemes dels últims dotze anys, Què t’ha inspirat a escriure durant tot aquest temps?
NT: Personalment crec que tots nosaltres tenim un ADN poètic, com tenim un ADN històric; sempre he estat una persona molt sensible i des de molt petita bolco aquests sentiments en l’escriptura de poemes. Durant els últims dotze anys he escrit versos per a entendre’m, per a intentar comprendre millor el món que m’envolta; he intentat reflectir una mica de bellesa; s’han colat en els meus poemes sensacions d’amistat, d’amor cap a les meves filles, obligacions familiars, tot quant he anat aprenent, llegint i interpretant, però seria una hipòcrita si no confessés que la major part de la meva poesia està inspirada en l’amor que sento cap al meu marit. Perquè així és, aquesta ha estat la font primigènia de gairebé tots els meus poemes, fins ara.
CR: Ens parles sobre l’amor, la maternitat, la solitud, el desamor, entre altres, però sempre són temes universals Quines preguntes et realitzes a tu mateixa abans de començar a escriure cada vers? Quines preguntes intentes respondre en els teus versos?
NT: No em plantejo cap pregunta en escriure un poema. Els poemes que he escrit han nascut sempre d’un impuls: el que sento en mirar un quadre penjat en la paret de la meva casa, en trobar-me de sobte amb una vella fotografia, en veure una pel·lícula amb les meves filles, en rellegir un llibre. Tampoc intento respondre res quan escric. No obstant això, encara que no plantejo preguntes ni estic en condicions d’oferir respostes, sí que entenc el procés creatiu d’escriure un poema com un exercici epistemològic del qual sempre intento aprendre alguna cosa.
CR: En el teu primer poema fas referència a la teva trajectòria poètica amb aquests versos : “ La Reina Maria Luisa a cavall / va venir a veure’m i em va dir: / “ Tots els poemes que has escrit/ ho has escrit des d’un rol d’esposa, mare o filla” / I tènia raó, la Reina Maria Luisa” en continuar llegint el poema crec descobrir la raó del titulo d’aquest llibre de poemes, però prefereixo no atrevir-me a explicar-lo, i que siguis tu qui m’expliqui… Per què has titulat “Un Món” aquest poemari?
NT: El poemari es titula així per diverses raons. Una d’ella és perquè fa referència al meu món poètic, el meu espai més personal; una altra, més artística, és una referència a un quadre d’Ángeles Santos titulat «Un Món». És un oli gran, exposat en el Reina Sofia, reflecteix un món sorprenent que ha perdut la seva condició original i que està poblat de personatges femenins molt estranys. Van ser, al seu torn, uns versos de Juan Ramón Jiménez els que van inspirar a Ángeles Santos a pintar el quadre i això em va fer pensar en l’estreta relació de la poesia amb altres arts com, en aquest cas, la pintura.
CR:En algun moment del Poema V ens dius“ En poesia, res és normal”.Què creus que hi ha de diferent en la poesia que “res és normal”?
NT: Per a mi la poesia és un espai de llibertat absoluta, un gènere capaç de trencar amb les seves convencions una vegada i una altra i reinventar-se; Octavio Paz la va definir com una erotització del llenguatge; Umberco Eco com una excursió a la muntanya; Federico García Lorca com el misteri creat per la unió de dues paraules. Durant segles el teatre es va escriure en vers. Potser una de les definicions de poesia que més m’agraden, i que em serveix per a respondre a la teva pregunta, és la de Shelley: “La poesia és un record dels millors i més feliços moments dels millors i més feliços enginys.”
CR: M’ha cridat especialment l’atenció aquesta metàfora del poema IX : “Tinc un antílop en el coll, el seu nom com el meu és imprecís” Creus que és la poesia una arma que tots hauríem d’usar per a aniquilar aquest “antílop en el coll”?
NT: Aquest poema és del llibre “Lluny de *Valparaíso”, publicat en 2009. La meva manera d’escriure poemes, llavors, era molt diferent a la d’ara. Record que aquesta frase em va sorgir de sobte, sense pensar, realment quan la vaig escriure no pensava en res concret per a aquest antílop. Ara escric de forma més racional, pensant en totes les correspondències i imatges del poema. No sé si la poesia és una arma carregada de futur, com va escriure *Celaya, ni per a què serveix; jo la uso per a aprendre dels meus errors i per a buidar la meva ment d’emocions: bones, dolentes, ambigües, estàtiques, tòxiques. El poema m’ajuda a extreure’l tot, purificar-lo, canviar-lo. En aquesta metamorfosi cap l’anihilació, també, però a mi m’agrada més pensar en una transformació permanent.
CR: En el poema X m’agraden els versos : “M’has deixat a les fosques molt temps” Esperes al fet que la inspiració et trobi o vas tu a buscar-la amb poemes i més poemes fins que trobes “aquesta llum”?
NT: Va ser Picasso qui va escriure: “La inspiració existeix, però ha de trobar-te treballant”. Jo faig les dues coses que planteges en la pregunta. A vegades, la inspiració et troba. Arriba el teu marit amb un petit gerro com a regal per al dia de la mare i un dia, temps després, en mirar-lo en la taula de la cuina recordes el gest d’amor i l’afecte del regal i escrius un poema, sense pensar-lo ni planificar-lo. Arriba com a resposta a un gest bell. Altres vegades, portes temps sense escriure i t’entra un pànic estrany: la por al fet que el teu suposat talent desaparegui. I et forces a escriure. I escrius alguna cosa que creus que no està malament. O quan intentes acabar alguna cosa per a presentar a un premi, també vas buscant una composició, una unitat temàtica, una llum, un fil conductor que permeti ordenar els poemes solts en un llibre. La meva creació poètica, al llarg dels anys, ha acabat sent un equilibri entre aquestes dues forces.
CR: En el poema XXI escrius una cosa tan poètica i bell com “Quan vaig dir mai vaig voler dir sempre, quan vaig escriure vertigen era calma”És la poesia un idioma amb llenguatge confús?
NT: Pot ser-ho, encara que a mi no m’agrada que ho sigui. Més aviat aquests versos reflecteixen les contradiccions pròpies de l’ànima humana. No pretenen crear confusió, sinó reflectir les nostres discordances. Un dramaturg que m’agrada molt és *Bertolt *Brecht i molts dels personatges creats per Brecht (Galileu, Mare Coratge) són molt contradictoris. Negar les nostres incoherències és absurd, tots les tenim. A mi m’agrada enfrontar-me poèticament a elles.
CR: En el poema XXIX llegim : “Ja no som només dones, ens hem tornat guerrilleres” Consideres la literatura escrita per dones com una arma de “guerrilleres”? Sinó fora així, Creus que hauríem de donar-li aquest matís de “guerrillera” i reivindicatiu a les literatures escrites per dones?
NT: Aquest poema el vaig escriure per a una exposició que es va fer en 2011 en el festival *Vilapoética, a Viladecans, i que es titulava “Guerrilleres de la Vida”; els meus poemes acompanyaven unes fotografies de Petra Jiménez. Aquest festival i aquesta exposició van ser gairebé un acte de rebel·lia. El que pretenia, en el seu moment, era donar-li visibilitat a la poesia contemporània, buscar-li un espai que segueix sense existir. Crec que les dones del segle XXI som molt guerrilleres, feministes, reivindicatives, rebels i està bé que sigui així, que rellegim als clàssics, als filòsofs, a la tradició amb ulls nous; que assenyalem el que no ens agrada, que busquem matisos, que escriguem, que editem, que guanyem premis, que ara sigui Pandora (i no Prometeu) qui li robi el foc als déus.
«No sé si la poesia és una arma carregada de futur, com va escriure *Celaya, ni per a què serveix; jo la uso per a aprendre dels meus errors i per a buidar la meva ment d’emocions: bones, dolentes, ambigües, estàtiques, tòxiques»
CR: En el poema Poema XXXIII llegim “Cor veloç, ets tu o sóc jo?” Noemí, Com influència influeix l’amor cap a un mateix en els teus poemes?
NT: En 2018 vaig tenir un professor excel·lent de teoria literària, David *Conte *Imbert, que em va ensenyar l’importants que són els díctics en el poema i la meva manera d’escriure poesia va canviar per complet; vaig deixar de dirigir la meva poesia a un «tu» hipotètic, a aquesta segona persona llunyana, i vaig començar a pensar en el «jo». Això suposava preguntar-me què em passa a mi, per què sofreixo, amo, amb quines coses somio, fer-me subjecte i protagonista del poema. Pot semblar més egocèntric, però es va convertir en una forma de cerca i de recerca sobre mi mateixa i sobre la construcció de la meva identitat.
CR: Llegeixo la teva bibliografia la quantitat de llibres escrits i publicats que tens Has estat sempre una persona sempre amb una imaginació potent?
NT: De nena m’agradava molt dormir perquè tenia somnis llarguíssims que no acabaven mai… No crec que la imaginació sigui l’eina més important per a escriure, en el meu cas ha estat més a causa d’un caràcter molt sensible.
CR: En relació a la pregunta anterior Què et va marcar més del teu primer llibre publicat i què t’ha marcat més en aquest poemari “Un Món” com a últim llibre publicat? Com ha estat l’evolució de l’un a l’altre llibre com a escriptora?
NT:El meu primer poemari es va publicar en 2008 i es titulava “La Magdalena”. Ho vaig escriure com a regal de Reis per al meu marit. Aquest llibre simbolitzava la felicitat del començament, el més bell de l’enamorament, quan està ple de projectes en comú. Al llarg d’aquests dotze anys he escrit i publicat dotze poemaris. “Lluny de *Valparaíso” parlava del desig frustrat de ser mare, de parir un fill que no neix. “La noia dels ulls tristos” té com a tema central la depressió: a vegades ens atrapa i és difícil sortir. Jo ho vaig aconseguir gràcies a la poesia. “Brooklyn Bridge” és un dels poemaris als quals més afecte li tinc, ho vaig escriure durant el meu viatge a Nova York en 2011, en el qual vaig intentar recórrer alguns llocs que sabia que havia visitat Lorca; el poemari és un viatge interior. “La *princesita en l’asteroide B612” parla de la meva marxa de Barcelona, de l’estranya que em resulta la meva ciutat, des que es va iniciar tot el tema del «*procés»: ja no em sentia a gust allí, vaig tancar la meva casa i em vaig venir a viure a Madrid. Va ser un canvi important, en la meva vida i en la meva poesia. Nous espais, nous llocs, nous temes: nostàlgia, sentir-se lluny de casa, enyorança de la mar, el pes dels records, una felicitat perduda, com canvien alguns llocs que hem estimat, com es transformen fins a expulsar-te, fins i tot. A partir de “Un gegant assegut en el melic del món” hi ha una presència major de l’art als meus poemes. Van influir molt les meves classes d’Art en la carrera i excel·lents professors com Gloria *Camarero o Francisco Daniel Hernández Mateo, que em van inculcar un gran amor i respecte per les obres d’art i que ha quedat, d’alguna manera, reflectit en els meus poemes des que em van fer classe. “La meva vida amb tu” va ser un llibret molt personal, acompanyat de fotografies que va fer el meu marit al llarg dels nostres viatges pel món; les seves fotografies i els meus poemes apareixen abraçades com a rizoma al real, a la nostra vida en comú, al viscut: no sempre va ser perfecte, però va ser autèntic. “Dir un et vull” és un poemari molt especial per a mi, escrit al costat d’Iván Baeza, un dels millors poetes contemporanis i un gran escriptor; en la presentació d’una de les seves novel·les va dir: “Per què ens costa tant dir “t’estimo” a les persones a les quals més estimem?” i a partir d’aquí els dos decidim reunir els nostres poemes d’amor, per a dir aquest “t’estimo” de manera pública a les persones que més ens importen, sense por ni vergonya de cap mena. Iván és un gran poeta i un magnífic amic, tant que s’ha acabat convertint en tema literari i, de tant en tant, es cola el seu nom i el de la meva benvolguda amiga Isabel Dionis, en els meus poemes.
Un dia, vaig decidir llegir tots els meus poemaris alhora i vaig tenir una sensació horrible: no m’agradaven i, si pogués, ara no publicaria cap. Però estaven escrits i publicats, signats amb el meu nom. En l’últim sopar del Premi Nadal em van asseure al costat del poeta català Vicenç Llorca, li vaig explicar com em sentia: no m’agradava el que havia escrit i no em veia capaç de reunir tot el meu treball en una antologia. Ell em va dir que era un sentiment normal, que la poesia és moltes vegades filla d’un context, d’un moment determinat, i que fora menys exigent, que en comptes de voler publicar-lo tot en una antologia completa fes una selecció, dels poemes que més m’agradaven, escrits al llarg dels últims dotze anys, i que intentés publicar-lo. Li vaig fer cas i així va néixer «Un món», aquesta selecció de poemes que intenten dialogar els uns amb els altres, pesi al pas del temps.
CR: Quins autors consideres que han influenciat més positivament en la teva literatura?
NT: No sóc gens original. Jo sóc poeta perquè quan vaig llegir a Federico García Lorca em va captivar la seva veu: era una veu que seguia visqui dins de mi, que ressonava. Lorca ha estat una influència importantíssima en la construcció dels meus primers poemes: era el mirall en el qual mirar-me. Avui les meves referències són els clàssics, el teatre, el cinema, he ampliat el camp…. Sóc una gran admiradora de la tragèdia clàssica per la seva sublimitat, com solia dir el meu professor de teatre, Eduardo Pérez- Rasilla Bravo, en la tragèdia clàssica quan apareix un bany és per a matar a Agamèmnon. M’interessen, especialment, per la complexitat dels seus personatges femenins, les tragèdies d’Eurípides.
CR: En relació a la pregunta anterior , Recomanaries algun autor/al fet que t’hagi marcat especialment als lectors de *The Citizen? Explica’ns per què.
NT: Jo sóc molt fan de la *Nora de *Ibsen en «Casa de nines», especialment al final: quan pren consciència de si mateixa.
CR: Per als addictes a la lectura de *The Citizen Com selecciones les teves lectures? Et crida més el contingut, el tema o l’autor de l’obra?
NT: Des de fa cinc anys les meves lectures estan molt marcades pel programa del grau d’Humanitats de la Universitat Carles III. Una de les assignatures que més he gaudit ha estat «Història del Teatre»; vaig tenir com a professor a Eduardo Pérez-Rasilla Bravo, com he dit, i ens va fer llegir moltíssim: la «*Orestíada» d’Èsquil; «Èdip *Rey, Antígona i Èdip en Colon», de Sòfocles; «Medea», «Hipòlit», «Electra», d’Eurípides; Les comèdies de Platò i Menandro; «El somni d’una nit d’estiu», de Shakespeare; «La vida és somni», de Calderón; «Woyzech», de Büchner; «Casa de nines», de Ibsen; «La senyoreta Julia», de Strindberg; «Oncle Vania», de Chejov; les obres de Brecht; el teatre de Beckett… Les meves lectures solen seleccionar-les els meus professors; en el grau d’Humanitats es llegeix moltíssim, uns quaranta llibres per quadrimestre, solen ser referències importantíssimes de cada disciplina d’estudi i sol portar-me tant de temps estar al dia amb el meu programa acadèmic que tinc temps per a poc més, però gaudeixo molt i aprenc amb gust d’aquestes lectures del meu grau.
CR:Noemí, acabes de publicar aquest recopilatori de poemes Quins són els teus pròxims projectes literaris? Ens pots avançar alguna cosa sobre ells?
NT: En poesia m’interessa la maternitat com a tema literari i estic treballant en un poemari el tema central del qual és la maternitat, enfrontada al seu ideal; ho he titulat “Ser mare dol una mica”. En els dos últims anys, a més, he treball per a productores de cinema i televisió i estic escrivint diversos guions de sèries, en col·laboració amb altres persones, que espero que vegin la llum ràpid. També estic avançant amb l’escriptura del segon lliurament de la sèrie de la inspectora Manuela Mauri, escrita a quatre mans amb el meu marit, Lorenzo Silva. Així que tinc molts projectes entre mans, a més d’avançar amb la meva carrera d’Humanitats; potser el meu pla més concret és poder graduar en un any i mig en la carrera i especialitzar-me en Llengua i literatura espanyoles.
CR: A més de poesia, novel·la i relat breu, Noemí escriu literatura infantil i juvenil també, així que, a l’ésser una escriptora tan creativa, esperem que molt aviat ens delecti amb més publicacions literàries. Sempre és un plaer tornar-te a llegir, Noemí, així que molta gràcies per l’entrevista, i sobretot gràcies per confiar en mi i en *The Citizen, i permetre’ns llegir en primícia el teu nou poemari “Un Món” (publicat en Rubric), et desitgem que sigui tot un èxit literari.
NT: Moltíssimes gràcies!