Trucades que arriben de lluny, però que habiten al cor durant tot l’any. Trobades desitjades, esperades, gaudides. Sempre al voltant d’una taula, amb regals i tradicions culturals. No importa el lloc, sempre que tinguem la sort de viure en pau. Petons, abraçades, més petons, abraçades fortes d’aquelles que diuen: “No et veig des de l’any passat i t’enyoro”. Un “t’estimo” impulsiu, però sincer. Bromes, somriures, ximpleries entranyables, de família, d’amics que són família.

Tanmateix, no sempre és igual. Des de fa un parell d’anys, potser uns quants més, el Nadal s’ha convertit en dies de reflexió per a mi. Dies de sentir més enllà de les llums decoratives, els pessebres, els arbres guarnits amb boles multicolors i llums per tot arreu. Més enllà d’aquest consumisme massiu que ens arrossega, els missatges de text i els WhatsApps virals. M’agrada pensar que hi ha algun motiu més darrere de tot això. Algun motiu que expliqui per què actuem així durant aquestes dates.

Potser perquè he interioritzat que tot canvia. He assumit que res no és permanent, que el que avui és, demà ja no serà, i que el que ahir va ser, avui ja no és. M’enteneu, oi? Aquelles cadires buides. Aquelles absències que es noten i que portem en silenci, impossibles d’amagar darrere una mirada trista. Tanmateix, l’agraïment i l’amor per aquells que les ocupaven ens omplen de nostàlgia. Nostàlgia d’aquells dies, d’aquells moments compartits, d’aquells instants viscuts.

Tant de bo. Tant de bo la vida no fos així. Tant de bo existís una última trucada, un últim sopar, un últim moment per dir tot allò de bo que ens va quedar per dir. Però sabem que no serà així. I aquest pensament ens recorre el cos com un calfred, una ràbia amarga, perquè sabem que la vida, de vegades, és tirana. Tant de bo aquest as sota la màniga, aquella última partida de pòker com a regal, encara que fos fent trampes. Però no. Sabem, amb la maduresa que ens donen els anys, que no serà així. Per molt que ens costi admetre-ho, hi ha moments que no tornaran, i de vegades la vida ja no serà com era.

L’hivern ha arribat fa pocs dies. Fa fred fora, un fred intens que contrasta amb l’escalfor de la llar, que es nota, s’agraeix, s’abraça. Avui, el mar rugeix amb força i el vent vibra al compàs de les onades. Tot passa de pressa i, alhora, sembla que vagi més a poc a poc. Com si el temps tingués por d’avançar, com si volgués caminar de puntetes per no interrompre aquest moment.

De sobte, reconforta una tassa de sopa calenta. També un te negre especiat amb mel de bosc o una xocolata amb aroma intens. I, per descomptat, s’agraeix una abraçada més, d’aquelles de veritat. Aquests dies de reflexió porten calma. Una calma que trobem en la intimitat del que és proper, del que ja coneixem, del que esperem, del que encara és.

Sí, és Nadal. I tant de bo sigui un Bon Nadal. Un Bon Nadal per a tothom.