Puta vida, màgic destí

«Clandestina» de l’escriure a publicar, o aquesta puta vida, aquest màgic destí

La vida és molt puta i encara que ens puteja de manera intel·ligent, a la fi ens fa passar mals moments amb un objectiu molt clarament determinat per ella, i és quan creiem que el món s’acaba en aquests instants, que trobem més llum més enllà de aquesta foscor, és quan ve el destí i ens regala màgia, aquesta màgia tan sorprenent i inesperada i en ocasions gairebé irreal, que ens fa somriure i encara que aquest somriure sigui només per un moment, ens dóna la força suficient per fer-nos creure que sí, que aconseguir el que ens proposem és molt possible i que, tot i que a el principi vegem tot complicat, després aquesta mateixa màgia ens fa veure-ho tot fàcil i assolible.
El procés de publicació de la meva primera novel·la negra Clandestina publicada a Cal·ligrama Editorial (Penguin Random House) ha estat exactament el mateix que us acabo d’explicar sobre la vida. Resumint: escriure és la meva vida i publicar és el meu destí.
Jo mai havia publicat una novel·la abans de Clandestina, de manera que, com molts altres autors joves novells, podeu imaginar els anys que he viscut amb dos llocs de treball. El meu ocupació de assalariada que, tot i la precarietat, hauríem de ser correctes i dir que em donava de menjar: el de més de vuit hores d’oficina, i, després l’ocupació que alimentava l’ànima i em donava de menjar emocionalment: la literatura. Puntualment havia d’afegir altres llocs de treball, col·laboracions extres per sobreviure en els dos afanys, per això dic que la vida és molt puta de vegades, i ens costa massa car, de vegades, sobreviure. Després de tot el viscut, de vegades em costa discernir quina de totes les ocupacions duts a terme són les més importants per sobreviure a la vida, a la puta vida.
Sens dubte, aquells van ser dies durs, de moltes hores de treball en solitud i d’incerteses diverses sobre el futur més immediat.
Primer va ser un treball exhaustiu amb la redacció: necessitava escriure, i escriure de manera professional sent autor novell sense publicar, és molt, molt complicat. No és fàcil escriure al finalitzar les hores interminables i intenses d’oficina, al tornar a casa després d’hores d’embús a l’autopista i després aixecar-te molt d’hora per evitar les inevitables maleïdes cues a l’autopista, encara que després de dies així és realment quan més necessites escriure.
I els que escrivim, ens cal escriure per moltes raons indescriptibles, tantes com putades hi ha a la vida i per descomptat, de vegades, per tots els moments màgics que el destí també ens regala. No acabariem mai de dir perquè els escriptors necessitem escriure, m’atreviria a dir que és una cosa inexplicable realment.
Jo escrivia, escrivia molt i continuava escrivint, fins i tot en els moments més difícils i cansats, era allà, escrivint amb el meu portàtil, perquè era el que necessitava, el que el cor em clamava, el que les meves mans necessitaven fer i a la fi em vaig compte que, després de tant escriure, tenia una novel·la.
No era premeditat, ni tampoc seguia cap estratègia, simplement escrivia, volia que fos una història xula basada en intrigues d’actualitat i, en espionatge, perquè m’agrada el gènere negre. Sempre he estat molt d’acció, i de llegir llibres dels que atrapen, ja siguin per l’acció dinàmica o per la bona literatura, i després de tant llegir llibres de tota mena, necessitava escriure la història que m’ atrapés, perquè tampoc volia deixar-me escapar jo mateixa entre els racons dels somnis, i així va ser com Irina Paulova i jo ens vam conèixer. Després d’un dia difícil de treball a l’oficina, com a record del què era cada dia en aquella època, a altes hores de la matinada aquella espia russa va aparèixer a la meva vida, amb una intel·ligència psicòpata, una mica dura, i totalment criminal es lliscava per les neurones de la meva ment fins arribar a el teclat del meu ordinador per els rovells dels meus dits, així va ser com va arribar Irina Paulova a la meva vida, acompanyada de la resta de l’equip d’espies internacionals: Ingrid Freya, Lea i Piero van entrar a formar part de la meva vida.
Tot ells em van acompanyar durant moltes nits en les quals, per descomptat juntes, matàvem polítics corruptes, vam ensenyar al món els caps mediocres, i feiem pesercucions amb moto a tota velocitat, i mentre, a l’alba, les hores de retenció amb el cotxe a l’autopista camí a l’oficina es succeïen, la meva ment es desplaçava pels capvespres de Venezia, la platja de Barcelona o els carrers d’Amsterdam i Brussel·les al costat dels meus espies. De manera inconnexa de vegades, amb una clara intencionalitat d’altres, de denúncia del poder injust i corrupte, de les injustícies que viuen moltes dones, de la sensació de mentides i desgreuges, dels escàndols sexuals i polítics, de les estratègies del poder i dels jocs de vanitat que després succeïen, un darrere l’altre, i veloçment en la meva novel·la.
Escrivia contínuament: per la nits i durant els caps de setmana, de vegades en el meu ordinador, de vegades en llibreta, altres al mòbil anotava detalls ràpids, inspiracions impetuoses. Durant mesos, i mesos, algun parell d’anys, la meva vida va ser escriure sobre Irina, Lea, Ingrid i Piero, sobre Marc Llach, Pol Rivelles, de manera Clandestina, com moltes de les trames de la meva primera novel·la, perquè, fins que vaig començar a fer-ho públic en les meves xarxes socials, poca gent sàvia que jo escrivia i que escrivia de debò, amb ànim de seguir escrivint, amb intenció de publicar i de seguir publicant.
Vaig escriure fins que vaig creure la història acabada. La vaig enviar a alguns agents literaris, amb l’esperança que agradés, i com sempre passa quan ets un “Don Nadie” que diria Galeano, un autor novell en aquest cas: els dies succeïen sense resposta. Fins que l’escriptora emprenedora que porto dins em va cridar des de dins que ja no esperava més i que havia d’autopublicar, que sinó ella em abandonava, i com jo no vull perdre a aquesta escriptora valenta i emprenedora que habita en mi mai, així va ser com va arribar a a mi la màgia de la destinació: publicar amb Cal·ligrama Editorial, per molts motius, entre ells i potser el més important: professionalitat.
Comencem l’ardu recorregut de la publicació professional: que si informe literari, que si reescriure, que si correció, que si lliurar, que si correció, que si un altre informe literari més i tornada a reescriure, i tornada a corregir i a puntejar, i que no m’oblidi: després les galerades i més galerades, galerades sense fi una nit i una altra i una altra més, i, en paral·lel: que si el book tràiler i que si la comunicació i que si la portada i la contraportada que si..¡ què sé jo! ¿Alguna cosa més? Ah clar! Vaig voler fer bé la meva web i la comunicació, i també fotografies professionals per a tota la campanya de llançament, i que més … és clar! La presentació que va ser genial en el Club Natació Terrassa i lo agraïda que estic amb ells, i després tota la promoció amb la premsa de la mà de We Are Centric, tot de la mà de Jesús Oliver i Carlos Parrot: que si ràdio, que si televisió, que si revistes i diaris que si … què sé jo? Aquesta és la màgia del destí, a tots aquells moments em referia jo al parlar de màgia.
Clandestina agrada de veritat a tots els que l’han llegit: familiars, amics, lectors i periodistes què més podia demanar jo?
I va arribar també Katiuscia Daricci, traduint-me Clandestina en italià, que el portem entre mans, i és que Àlvar Masllorens ja la va traduir a l’català, ara toca italià i també anglès, i així estem.
I sé que arribarà també la segona de Clandestina, que encara està per “batejar”, i la tercera que ja sento els motors rugir en la meva ment.
Perquè va valer la pena Clandestina, ara continu escrivint amb gust, però a més és que ara també m’ho demanen els meus lectors, el meu amics lectors i, també, aquesta puta vida, aquest màgic destí.

 

* Article escrit en exclussiva per a la secció  InLiteratura del magazine cultural i d’actualitat The Citizen, publicat el 15/06/2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *