M’ha costat molt escriure sobre Tan poca vida (A Little Life) de Hanya Yanagihara (Amsterdam Ed.), perquè tot el que arriba al cor i el toca costa després fer-ho arribar, transmetre-ho i expressar-ho. Pels mateixos motius, també m’ha estat molt difícil publicar aquesta ressenya: fa anys que vaig llegir aquest llibre, a l’estiu del 2017, i més tard el vaig tornar a rellegir i treballar per al Club de Lectura 2023-2024 “Cadascuna de Nosaltres II”, que vaig dirigir per a la Biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat, on vaig decidir incloure’l com a lectura. Tanmateix, fins al mes de maig de 2025 no he tingut força per escriure aquesta ressenya per a tu, i avui, al setembre de 2025, he decidit compartir-la amb tu, i no pas perquè el llibre s’hagi convertit en best-seller ni molt menys, sinó perquè és un llibre que no dubto mai a recomanar i, a més, el tinc entre els Top Ten de la meva biblioteca personal.

El dolor t’ensorra, el dolor t’arrossega, el dolor et posa el dit a la nafra més remota del cor, el dolor t’ofega dins l’emoció, però també et canvia, et transforma, et fa veure la vida diferent de com la veies abans de tot aquell dolor, i et fa moure en una direcció totalment diferent de la que t’havies mogut fins aleshores. Tan poca vida és un llibre que parla del dolor, de la tristesa, de l’amistat, de l’amor i del desamor, de l’esperança sempre d’un futur millor en la vida, però també d’una realitat tan tremendament trista i fragmentada, que aquell futur que tant s’ansia, tot i prometre felicitat, mai no acaba d’arribar.

No és un llibre fàcil. És una novel·la per a la qual necessites estar emocionalment forta. Preparada. Si estàs trista, melancòlica, feble, vulnerable, deprimida, no te’l recomano. Si estàs travessant una dificultat personal o un dol intens, millor deixa’l per més endavant, per quan ja no recordis ni tan sols tanta pena i tristesa. Recorda que, per bé o per mal, tot passa en aquesta vida. Però si estàs bé i sents el desig de connectar amb la humanitat més sincera i amb els sentiments més vitals, més viscerals i més íntims de l’ésser humà, endavant.

Yanagihara ha rebut algunes crítiques per la trama de la història, acusant-la d’inversemblant per tot el que li succeeix al personatge central, en Jude, però crec que com a persones hem de pensar que, per molt que la nostra vida no hagi estat tan difícil com la del personatge de la novel·la, això no vol dir que no hi hagi hagut vides que sí que hagin hagut de viure aquelles desgràcies, o fins i tot que sí que hagi existit una vida que hagi viscut més dolor que la d’en Jude. Sense menystenir les dificultats de ningú, crec que Tan poca vida connecta amb les persones que de debò han sentit algun cop que el seu món se’ls trencava a les mans com a en Jude, i que, tanmateix, han estat capaces de superar tot aquell dolor, de refer-se d’aquelles dificultats tan profundes i han pogut tornar a ser sòlides emocionalment. Crec que només si has estat en contacte algun cop a la vida amb alguna circumstància igual de dolorosa que la que viu el personatge és quan realment es pot obrir-se i comprendre aquesta lectura pel que és: una lectura tremenda, intensa i memorable.

No és un llibre que destrossi, però sí que commou i remou profundament totes les teves emocions. Fa mal llegir-lo. I, tanmateix, una de les coses que més admiro —com a lectora i com a escriptora— és la capacitat de Yanagihara de despertar aquesta emoció radical en qui llegeix. Si tens l’empatia desenvolupada, estic segura que connectaràs amb la història d’en Jude des del primer moment, una història que es manté viva al llarg de més de vuit-centes pàgines, seduint-te perquè continuïs llegint fins i tot quan el dolor narrat esdevé insuportable per al lector.
Yanagihara, a més, aconsegueix escriure amb una bellesa narrativa absoluta. Captura la tragèdia humana amb una força brutal i impactant. Per a mi, el que fa l’autora és un gest èpic: escriure aquesta història amb una densitat emocional tan gran és un acte valent i memorable, digne d’admirar per totes les escriptores coetànies a ella.

Des que vaig llegir el 2017 Tan poca vida sempre el recomano. Fins i tot, com he comentat a l’inici, el vaig incloure com a lectura a la Segona Edició del Club de Lectura “Cadascuna de Nosaltres”, que vaig dirigir per a la Biblioteca Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat. I ho vaig fer per moltes raons, només per esmentar-ne algunes: per la bellesa de la seva escriptura, pel retrat honest del dolor i les penes que acompanyen la tragèdia humana, per l’excel·lent pols narratiu, per com reflecteix el pes de l’amistat en una vida marcada pel sofriment, per com el trauma es converteix en un personatge més, per la manera com la resiliència del protagonista esdevé extenuant, i per com la identitat sexual és tractada amb una delicadesa i un respecte exemplars.

Aquest llibre marca. Hi ha un abans i un després d’aquest llibre. I potser el més fondo que deixa és aquella idea que en aquesta vida es pot estimar fins i tot amb la ferida oberta i travessada pel dolor. Hi haurà moments en què voldràs abandonar-lo perquè no suportes tanta tragèdia, tant sofriment, però el talent narratiu de Yanagihara t’arrossega de nou a la lectura, i acabes immersa en la vida d’en Jude i dels seus amics, atrapada sense remei.

És un llibre que també recomano llegir en un silenci total, sense que ningú t’interrompi. Com es llegeixen els llibres importants, els bons, els difícils, els que ens roben el temps no per perdre’l, sinó per gaudir-lo i assaborir-lo. Com fan els millors lectors amb els millors llibres.

I en tancar-lo, no pots evitar dir:

—Per què no t’he llegit abans?