2025 no ha estat el millor any de la meva vida; més aviat al contrari, ha estat un dels més difícils i complicats.
Tot i això, aquest any també ha estat important per a mi en alguns aspectes de creixement i desenvolupament personal, i només per això em sento agraïda pel camí recorregut durant 2025. Diuen que quan un s’endinsa en la tempesta no és el mateix en sortir-ne, i, hagi sortit o no de la tempesta en aquests moments, quina encertada és la reflexió.
Alguna cosa positiva d’aquest any és que he aconseguit acabar el que serà la meva segona novel·la. M’ha costat obrir-la i tancar-la diverses vegades. L’última vegada que la vaig tancar va ser la més significativa: el dol pel meu amic Cesc Sales em va fer reflexionar sobre molts aspectes que volia incloure i ampliar a la novel·la, i aquest motiu, entre molts altres viscuts durant la redacció, ha fet que la feina que he fet en escriure-la em transformi també com a escriptora, i em faci créixer a nivell narratiu. Esperem que ben aviat trobi l’editor adequat… i els seus lectors. Diuen que els llibres troben els seus lectors, però jo crec, després de la redacció d’aquesta novel·la, que és la història la que troba l’escriptor per ser narrada. Així m’he sentit, almenys jo, amb aquest llibre.
El 2025 també he començat a escriure el manuscrit de la meva tercera novel·la. La redacció ja està sent molt diferent dels altres dos llibres que he escrit fins ara. La mirada de denúncia sobre la societat torna a mi, però aquesta vegada molt més feridora i directa. És difícil escriure com jo vull escriure, però m’agrada; potser perquè sempre m’han agradat els reptes. Durant aquest any he constatat novament que m’avorreixen les situacions banals i senzilles, i acabo abandonant tot allò que és repetitiu i no suposa un desafiament per a mi.
Irina Paulova segueix bategant dins meu, però aquesta vegada una altra de les coses que he comprès és que no vol protagonitzar una novel·la negra més. Vull treballar bé el personatge, l’entorn, el món que l’envolta, les seves motivacions; per això vaig aturar la segona part d’Irina Paulova en què ja havia començat a treballar el 2024. Vaig comprendre que cada llibre té el seu moment per ser creat, i aquest encara no havia arribat. Tampoc ho és ara, però, tanmateix, batega, vibra, la sento i em diu coses que vol que passin a la seva propera història; em porta a llocs que desitja explorar, a situacions que vol viure, a personatges amb qui vol habitar el llibre, i això és, sincerament, màgic.
La literatura regala moltes experiències al lector, però l’escriptura regala a l’escriptor tot un món paral·lel que val la pena escriure, transmetre i compartir amb ell.
Potser per això escric; encara que, sincerament, tinc tants motius que no m’atreviria a seleccionar-ne només un.
2025 no ha estat fàcil, per res. Però em sento agraïda per estar avui on sóc i per tenir la capacitat de planificar i avançar com m’agradaria que fos el 2026. Trobaré a faltar moltes persones que es queden al meu 2025. Ha estat un any de molts dols, però un en especial m’acompanyarà durant molt de temps en la meva escriptura, ho sé.
La catarsi del dol és així de dura i sincera, emotiva i significativa, transformadora i real.
No cal que digui res més, perquè si no, m’emocionaré.
Bones festes de Nadal. Feliç 2026.