Estimem la vida que se’ns dóna, encara que odiem com la vivim altres vegades. I no obstant això, clamem per una vida eterna, en companyia dels nostres, sense saber que l’eternitat no és agradable mai, encara que la companyia sempre està present, els percebem molt llunyans. Però encara i així estimem. Des del record que ens queda. Estimem.

La tristesa es converteix en un acte repetitiu resultat de l’amor incondicional. Estimem. Estimem sense saber si no som corresposts de vegades. Estimem sense saber que no ho som realment altres vegades. Estimem i ens estimen. Sempre estimem. Sense ser gairebé conscients d’això. Estimem. Estimem, tantes vegades, que no sentim ni les nostres pròpies veus. Estimem.

La vellesa i aquest dolor en els ossos després d’haver viscut, potser, prou, no es sobreposa al dolor en el cor per haver estimat, potser, més del necessari. Però creiem que mai s’estima massa. I continuem estimant eternament. Estimem.

Mentre les veus del pensament ens criden amb veus del passat, la solitud és constant, perquè només nosaltres sentim aquestes veus. Només nosaltres sentim aquest fred de la solitud perpètua. Aquest familiar del passat que ens abraça i, ens embolica, perquè ens fa sentir-nos estimats. Només nosaltres escoltem als quals es van anar ja. I la nostra solitud es fa més present. Però encara i així: Estimem.

Com dir-te que la teva tristesa és la meva tristesa, perquè sento el teu cor vibrar a través dels teus ulls, l’afecte del teu sentiment a través de la teva veu, del record dels teus petons, d’amor veritable, d’amor fraternal, d’amor del bo…mentre les veus del pensament et porten lluny, gens és ja etern perquè veig com, sense jo permetre-ho, t’esvaeixes en les meves abraçades….i te’n vas lentament, amb això anomenat Alzheimer o potser també Mort. I és llavors quan ens adonem que has estimat. De quant has estimat realment. I t’estimem. Com tu ens vas estimar un dia. Com sempre t’estimem nosaltres. Estimem. T’estimem.