A Una nit de Reis, Noemí Trujillo Giacomelli ens obre les portes de la seva intimitat a través d’un llibre que té la textura emocional d’un diari. En les seves pàgines hi trobem el relat de la seva vida, l’origen de la seva vocació literària i la profunda empremta que hi van deixar la seva mare i la seva àvia. La relació amb totes dues, marcada pel dolor i la incomprensió, es converteix en el motor de la seva escriptura. És precisament a través d’aquesta ferida que Noemí desperta la seva veu literària i transforma l’experiència personal en art.

El llibre ens permet conèixer de prop el procés creatiu de l’autora: com neix la seva escriptura, què l’impulsa i què la sosté. També hi apareixen moments de gran bellesa i tendresa, com quan parla d’escriure “a quatre mans” amb el seu marit. Aquest gest, més que una pràctica literària, sembla un acte d’amor i de complicitat creativa, una fusió entre dues ànimes que comparteixen paraules i vida.

Un altre aspecte fascinant de l’obra és la reflexió sobre la literatura mateixa: les seves influències, les seves lectures, la seva manera d’entendre l’acte d’escriure. Noemí ens revela les seves autores preferides i, al mateix temps, formula una crítica lúcida al sistema literari contemporani. A la pàgina 133, per exemple, escriu:

“Si la literatura s’alimenta d’amor, cal continuar estimant.”

Una frase tan simple com lluminosa, que resumeix la seva manera d’entendre l’escriptura com un acte de lliurament.
A la pàgina 127 hi trobem una altra reflexió, aquesta vegada de to més social i combatiu:

“Tot bon escriptor sap que no és el mateix escriure bé que vendre molt, i que en moltes ocasions qui més ven no és qui millor escriu.”

Aquesta denúncia del mercat editorial és valenta i necessària. Poques autores s’atreveixen a dir-ho amb tanta claredat, i Noemí ho fa sense por, amb l’honestedat de qui estima la literatura per damunt de l’èxit comercial. Personalment, hi coincideixo plenament: el panorama editorial espanyol necessita una transformació profunda, i declaracions com aquesta ens conviden a pensar i a actuar.

M’he sentit identificada amb Noemí en moltes de les seves reflexions: en la manera de convertir el dolor en creativitat, en el seu diàleg constant amb altres escriptores, i en aquest desig de transformar l’experiència en bellesa.

Una nit de Reis és un llibre màgic, en el sentit més literal del terme: té quelcom de realisme màgic, quelcom de somni i de revelació. Encara que no adopta formalment l’estructura d’un diari, el seu to confessional ens fa sentir que llegim la vida de l’autora mentre ella mateixa l’escriu.

Però hi ha quelcom més profund que travessa aquestes pàgines: els fantasmes. Una nit de Reis ens parla d’aquelles escriptores que ja no són entre nosaltres i que ens visiten des de l’altre món durant la Nit de Reis, convertint-se així en una mena de fantasmes literaris amb els quals Noemí dialoga en cada trobada. Ara bé, més enllà d’aquests “fantasmes”, jo hi percebo una presència més constant: el fantasma de la malaltia. Aquest espectre invisible sobrevola el llibre com una presència contínua, com un Sleepy Hollow que amenaça de tallar els somnis de l’escriptora en qualsevol moment. Noemí transforma aquesta amenaça en impuls creatiu: els fantasmes no són meres aparicions, sinó imatges, deliris, il·lusions i visions que l’autora converteix en matèria literària. En realitat, aquest “fantasma”, el de la malaltia que l’assetja, paradoxalment l’empeny a escriure encara més. L’escriptura esdevé així un exorcisme, una manera de sobreviure. El resultat és una simbiosi entre vida i literatura, entre allò real i allò imaginat, entre l’autobiografia, la crítica i la reflexió sobre el propi procés creatiu.

En aquest punt, Una nit de Reis esdevé no sols un testimoni personal, sinó també una crítica constructiva al sistema editorial i a la manera com s’entén la creació literària en el nostre temps.

A qui recomanaria aquest llibre? Sens dubte, a dones escriptores que tot just comencin el seu camí literari. Noemí parla de la conciliació entre la vida familiar i l’escriptura, dels sacrificis i les renúncies que implica ser dona i voler escriure. Aquest diàleg, de dona a dona, de pell a pell, té una profunditat que potser només qui ha viscut alguna cosa semblant pot comprendre del tot.

També el recomanaria a estudiants de literatura contemporània espanyola, especialment a aquells interessats en les escriptores de la segona meitat del segle XX. Trujillo Giacomelli ofereix una mirada diferent: no la de la crítica acadèmica, sinó la d’una autora que conversa, d’igual a igual, amb altres creadores. Aquesta “mimesi entre escriptores”, com es podria anomenar, resulta fascinant i reveladora.

Finalment, aquest llibre és ideal per a lectors apassionats per la literatura, per a aquells que gaudeixen llegint sobre l’acte mateix d’escriure, i per a qui busca retrobar-se amb l’emoció i la veritat que només la paraula pot oferir.

Una nit de Reis, de Noemí Trujillo Giacomelli, publicada per Editorial Destino, és, en definitiva, una obra valenta, íntima i lluminosa. Especial i delicada alhora. Un regal d’amor a la literatura i a la vida.