El poder és la droga més bella que existeix
Tractant una mica de fugir de la voragine comunicacional d’aquests dies, sobre el procés independentista de Catalunya i sobre la posició d’Espanya sobre aquest tema, el dimecres a la nit el meu Prime Time favorit va ser el d’una televisió italiana.
Roberto Saviano trencava shares d’audiència il·lustrant-nos sobre la Camorra, i en concret sobre la figura de el “il Boss”, que és com anomenen a Itàlia als caps de la Camorra Napolitana. El programa Kings of Crime liderat per Roberto Saviano va ser un programa de total qualitat mediàtica i de gran interès criminològic. L’única llàstima és que la cadena Nove, amb la qual es retrasmiteix el programa de Saviano, no emet a l’estranger, i, l’única forma de veure-ho des d’Espanya, és a través d’emissions en Internet.
Encara i asi, vaig aconseguir veure-ho i gaudir-ho. Kings of Crime va ser tot un aprenentatge d’honestedat i cruesa, però tambíen de noblesa a través del crim.
Va ser de gran interès totes les experiències que es comentaven durant el programa, però va ser l’entrevista posterior el que més va captar la meva atenció. Maurizio Prestieri, ex-cap camorrista en Secondigliano (Nàpols) era entrevistat per Saviano. Prestieri va narrar algunes de les seves experiències en la Camorra, com s’havia sentit a la presó i com era el crim organitzat per dins.
De tot el que va comentar Prestieri, em quedo amb una frase : ”Il comandare è la droga più bella che esiste” (El poder és la droga més bella que existeix). Aquesta frase dóna sentit a moltes experiències entorn del poder, sigui quin sigui el seu origen. I aquesta frase em fa pensar també, de sobte, en el procés d’Independència a Catalunya. En els moments en què escric aquestes línies, encara no tenim acord. Ni Espanya ni Catalunya. Els nostres dirigents no fan un pas enrere per dialogar.
Com Prestieri dóna a entendre, el poder és belllessa, atreu per si sols, té força i crea addicció. Però a l’igual que la bellesa, el poder també té un costat fosc, un costat vanidós que només es deixa albirar pels més propers a qui té el poder. És aquest costat vanidós que no deixa avançar. El mateix que no permet un acord entre Catalunya i Espanya. El mateix que provoca la violència. El mateix que manipula als mitjans de comunicació. Aquest és el poder pel poder. El poder del guanyar pel guanyar. No importa ni el joc brut ni el preu a pagar.
Mentre la població desitja arribar a un acord en pau i sense violència, els nostres polítics només tenen una màxima aspiració: governar sense importar-los les conseqüències. Obliden la fe que la població va dipositar en la democràcia un dia. Obliden que no només se’ls va elegir per assistir al Congrés, al Parlament o als seus depachos, sinó que també se’ls va votar per governar amb sentit comú, per donar servei i ajudar al poble que els van triar. És igual que sigui Madrid o Barcelona. El polític que oblida, ràpidament ha de recordar a través del clam de la població: les urnes, el respecte a les lleis, el respecte a la democràcia. Perquè com deia molt acertadement, durant la seva entrevista amb Roberto Saviano, el camorrista napolità, Maurizio Prestieri: “El poder és la droga més bella que existeix”, i afegeixo jo : però també pot ser la més destructiva.