Elegància
Elegància és saber estar, procedir i actuar d’acord a uns interessos propis, però sense causar dolor o molèsties de cap tipus a les persones amb les quals coincidim en un temps i espai. Podríem dir que elegància és no molestar però sense la perduda del caràcter propi que, en ocasions, implica la humilitat de no voler molestar a l’altre.
Disposar d’elegància està relacionat amb disposar de bona o mala educació. Sembla sense sentit, però hi ha gent a la qual no li importa ser ben educada o una maleducada molesta, per la qual cosa molt menys li importa ser elegant o no. L’elegància consisteix a evitar que una altra persona se senti malament pels nostres actes o paraules. A molts no els importa com l’altre es pugui sentir, però és aquí, en aquest acte de cuidada importància també resideix l’elegància.
Elegància és com moure’s amb aire felí entre les escombraries. Saltar-la. I sense ni tan sols tacar-se les urpes. Sortir il·lès de l’embolic aliè. Sense compromís. Sense quedar malament. Sortir sense ferida d’un escenari brut, i si un és suficientment hàbil, poder obtenir un resultat que fins i tot ens afavoreixi.
L’elegància no sempre està en les paraules. Les paraules volen, es confonen i ja no tornen, i si tornen, tornen canviades, diferents al que un dia van ser. L’elegància va més enllà de les paraules i, moltes vegades, resideix més en els gestos i en les experiències. En aquest rastre que deixem en passar, com l’essència d’un bon perfum que no s’evapora amb el temps, i que roman en el record i en el lloc, com una marca empremta en el lloc.
L’elegància són aquestes impressions que els que ens envolten reben després de coincidir amb nosaltres. Aquestes vivències que romanen en la memòria, i després ens fan recordar a una persona sota una etiqueta o una altra. L’elegància és el bon record que deixem en la ment de l’altre. En aquests detalls resideix l’elegància.
La falta d’elegància provoca un egoisme agosarat, que resideix en la indiferència més absoluta sobre les persones que ens envolten. No hi ha persona més poc elegant que aquella que fereix, intencionadament o no, a una altra i que li causa dolor sense amb prou feines importar-li. La falta d’elegància comporta una falta de diplomàcia també. De fet, tots dos són considerats factors implícits a la bona educació, per la qual cosa, si no hi ha elegància, ni tampoc hi ha diplomàcia, difícilment hi haurà bona educació.
Sembla que l’elegància és un valor obsolet. M’he adonat que poca gent té veritable elegància. És una veritable lastima, perquè de vegades, disposant de certa elegància amb els quals ens envolten, podríem fer d’aquest món, un món millor on viure.