Recentment he acabat d’escriure una altra novel·la. No té res a veure amb Clandestina, l’única novel·la que he publicat fins ara, però sento que aquesta història m’ha fet viure un equinocci dins meu.

El procés creatiu ha estat catàrtic, i tinc la sensació que, en escriure aquesta darrera novel·la, he crescut com a persona i com a escriptora.
Escriure em transforma. Crec que em fa millor persona i, tot i així, el procés creatiu sempre aconsegueix sorprendre’m.

Em pregunto contínuament com el fet de mimetitzar-me tan profundament amb el dolor dels meus personatges, d’imaginar les seves vides més senzilles, m’ha pogut portar a una transformació tan intensa com a persona: de no voler sentir a sentir profundament; de sentir-me glaçada a abraçar la calidesa més humana; de la foscor més absoluta a la llum més reveladora.

Sempre he pensat que el temps ens canvia a tots, però gairebé no en som conscients.

Al principi, és possible que ens resistim al canvi, que vulguem mantenir les formes, les aparences, i que no vulguem obrir els ulls a la realitat més sincera. Però arriba un moment en què succeeix: la veritat ens atrapa, i el canvi es dona inevitablement. Ens adonem que fins aleshores havíem estat repetint el mateix moviment en cercle, sense sortir-ne, repetint una vegada i una altra la mateixa història… fins que un dia pensem: I si tanco el cercle?
I és aleshores quan es produeix el canvi, i ens alliberem d’aquella opressió.
El canvi ens fa sentir lliures.

La vida ens fa canviar.

Escriure em fa sentir més lliure.

Cada novel·la que acabo és un cercle que es tanca: em deixa alleugerida, lliure, feliç.

Potser perquè ara escric des del sentiment, des del que més em toca i em mou… molt més del que ho vaig fer amb Clandestina.

Somric, perquè, una vegada més, sento l’equinocci dins meu.