Les seves sabates eren negres i planes, amb un botó vermell. Còmodes, però no obstant això, eren de plàstic. No eren de la qualitat adequada. Deia no saber de moda, i es quedava maravillada amb tot allò que l’altra noia li explicava.
Ràpidament es va adonar. Mai podria saber tant de moda com l’altra noia. No podia competir amb ella.

Malgrat les coincidències entre elles, no tenien gens que veure la una amb l’altra. Almenys aparentment. Ni tan sols es coneixien, ni tan sols formaven part del mateix cercle social.

A una li agradava la moda, a l’altra també. Van parlar de talles i de sabates. Coincidien en gustos. Els agradaven els mateixos tipus de sabates.
No obstant això, una coneixia gairebé totes les marques de sabates del mercat. En canvi, l’altra, repetia totes les marques que l’altra li nomenava. Les repetia amb dificultat, com si aquelles marques fos la cosa més estranya que havia escoltat en tota la seva vida. També les repetia amb atenció, memoritzant cada paraula. No volia oblidar res del que l’altra noia li deia. Com si en això li anés la vida, i amb això, una nova oportunitat de vida.

També van parlar de instagrammers, de fashion bloggers internacionals, i dels complements que aquestes lluïen a les seves xarxes socials. D’estampats militars i d’animal print. Dels horteres que eren, però de lo molt que els agradaven a  totes dues.

I llavors, es van quedar amb ganes de seguir parlant, però el temps constrenyia. Aquella era una conversa casual, com d’ascensor, però sense trobar-se en aquest incomode espai, tan de pas.

La noia que sabia més de moda va prendre la iniciativa del comiat. Li va saber greu. S’hagués quedat hores i hores parlant amb l’altra noia. Compartint moda amb ella. En marxar, li va prometre seguir la conversa, en algun moment determinat de les seves vides. Unes vides totalment desvinculades entre elles.

A última hora de la nit. La noia que sabia molt de moda es va adonar de tot. Havia conegut aquella noia i, sense voler, s’havia comparat amb ella. Quant tenien en comú, i quanta diferencia existia entre la una i l’altra. De sobte, es va sentir orgullosa de saber tant de moda.

Mentre xarrupava el seu cafè en una tassa de cafè vintage, mirava el seu rellotge intel·ligent. Les ultimes notificacions de les seves xarxes socials no paraven d’il·luminar la pantalla del rellotge. Estava acostumada al devessall de likes i shares. Era l’hora punta de màxima audiència.

Va encendre la seva Tablet, i va decidir penjar un post més sobre moda. Tenia la foto preparada, de l’última sessió de fotos, que la seva amiga, Brand Ambassador d’una coneguda marca de fotografia, li havia fet. Un amic seu, premiat com a Dissenyador Emergent de l’Any, els havia deixat la roba per a la sessió de fotos. Les fotos eren ideals, no les va tenir ni retocar amb VSCO.

Se sentia feliç. La seva passió per la moda l’havia portat a tenir un web que milers de persones del sector visitaven cada dia. Sense voler-ho, s’havia convertit en una influencer de referència. Però això, més enllà de les xarxes socials a internet…ningú ho sabia.