Deixa’m que t’expliqui un petit secret: la foscor sempre aguaita, és inútil que la ignoris, sempre està aquí per acorralar-te amb la seva presència.

La foscor és una espècie de psicópata, intel·ligent, tenaç gairebé estratega, que sempre s’amaga per després aparèixer per sorpresa.
Es converteix en aquesta convidada non grata, que ningú vol que aparegui, perquè acaba aixant la guitarra. De vegades apareix tard, afortunadament molt tard, i en unes altres, arriba massa ràpid, lamentablement molt ràpid.

Al final, lluites per desfer-te d’aquesta foscor que incomoda ho inunda tot. I lluites tant, amb tant ímpetu, que en la lluita tanques els ulls amb força, i llavors comences a recordar aquesta llum que vas capturar en el teu interior, abans de tancar els ulls, amb la intenció de mai sentir la foscor, per molta foscor que t’acabés envoltant.

I resulta estrany, perquè després de tant combatre entre tanta foscor, de vegades s’oculta una bellesa intacta entre tota aquesta opacitat. Quan més profunda és la foscor, t’adones que en obrir els ulls, descobreixes aquests colors que ho inunden tot. I descobreixes, que la foscor guarda secrets en el seu interior tan enlluernadors que només els que descendeixen fins al més abismal de la seva essència són capaços d’apreciar.