To take a photograph means to recognize, simultaneously and within a fraction of a second‚ both the fact itself and the rigorous organization of visually perceived forms that give it meaning.
It is putting one‚ head, one‚ eye, and one‚ heart on the same axis.
Henri Cartier-Bresson

Mai vaig pensar que m’hagués agradat compartir un cafè amb Henri Cartier-Bresson, potser perquè fins ara no he tingut l’oportunitat de contemplar de prop part de la seva obra. Precisament això va ser el que vaig sentir en sortir de l’exposició que la Fundació Mapfre ha organitzat amb motiu del 20è aniversari de la seva mort.

Tots sabem que Henri Cartier-Bresson va ser un dels fotògrafs més importants de la història de la fotografia del segle XX, sí, però no només perquè va ser un dels fundadors de l’Agència Magnum (juntament amb Robert Capa, David Seymour “Chim”, George Rodger, Bill Vandivert, Maria Eisner i Rita Vandivert), sinó també perquè va ser un fotògraf molt productiu. Les seves primeres fotografies estaven influenciades pel surrealisme, i va arribar a ser un dels grans del fotoreportatge de la seva època. Més tard, ja en la seva darrera etapa de vida, també va destacar per l’estil intimista dels retrats que va fer de molts artistes i escriptors amb els quals va coincidir.

Crec que, en l’art, per aconseguir una línia molt fina i delicada, cal bregar molt i saber equivocar-se sovint, per tal de provar diverses tècniques abans de trobar “aquella foto” que fa que el públic curtit i exigent s’enamori del teu art a la primera. Quan observo les fotos d’Henri Cartier-Bresson al llarg de la seva vida, m’adono que les fotografies de la seva etapa final són potser les més aconseguides, les més profundes i les que més capten la meva atenció, amor i admiració. Personalment, m’agrada de la seva fotografia la composició, però també la visió realista del fotoreportatge, aquella que ens transporta a la immediatesa més autèntica del moment.

Em quedo amb les fotografies de les mirades de les prostitutes de Mèxic a través de les finestres, la gran afluència de gent en el funeral de Gandhi, o els nens de l’època jugant als carrers de València; són algunes de les imatges que més m’han cridat l’atenció de l’exposició sobre la seva etapa com a fotoperiodista. Però de totes les fotos que he vist en aquesta exposició, potser la darrera sala, dedicada a fotografiar els seus amics, és la que més m’ha impressionat. En aquesta sala hi ha retrats de figures tan venerades com ell, com a fotògraf, i m’enamora la foto d’Arthur Miller, però també em roba el cor la mirada viva de Simone de Beauvoir, o el posat intel·lectual de Jean-Paul Sartre i inclós la joventut de Truman Capote. I és llavors quan penso: quina llàstima no haver pogut conèixer en persona un fotògraf com ell, quantes històries autèntiques i emocionants m’hauria explicat, i que ara podem imaginar a través de les seves fotografies.