La bellesa és perillosa, ens atreu a les seves xarxes i ens fa bategar d’amor només contemplar-la. No hi ha poder major que el de la bellesa ben utilitzada. Per això tots pretenen tenir bellesa, perquè la bellesa ens fa sentir estimats, desitjats, poderosos. Encara que els sentiments que desperta la bellesa van més enllà, i poden ser des d’una tristesa immensa fins a una descàrrega d’adrenalina i oxitocina que ens deixi totalment en estat de xoc.
Quan algú sofreix la síndrome de Stendhal, li passa això precisament, que la percepció de la bellesa és major que la bellesa esperada i la persona acaba sucumbida a un estat de xoc, pot ser momentani o fins i tot durar dies, tot depèn de l’acostumats que estiguin els nostres ulls a la bellesa. La síndrome de Stendhal sol atribuir-se a ser sofert en contemplar obres d’art, ciutats monumentals, però hi ha qui diu que no existeix, que realment és un estat imaginari, jo vot a favor de l’existència de la Síndrome de Stendhal, encara que el que sabem que sí existeix segur és la bellesa.
La meva segona novel·la, la que estic escrivint ara, va sobre la bellesa. I és que la bellesa és addictiva, com més bellesa es contempla, més bellesa es necessita per viure. Aquest moment en el qual descobrim la bellesa, tot la resta ens sembla lleig, avorrit i poc interessant, i solament el bell ens aconsegueix atreure i despertar el nostre interès.
El posicionament de la bellesa en la societat és imperatiu, la bellesa mou els nostres instints, la nostra escala de valors i encara no entenc com Maslow no la va poder incloure en la seva piràmide de necessitats, perquè és la bellesa la que ens fa triar entre una cosa i una altra, el poder d’atracció cap a aquesta cosa, decidim pel més atractiu per nosaltres en un moment determinat, la qual cosa més ens convé en uns altres, però sempre allò que considerem més bell per a aquest moment determinat pels beneficis que ens pugui reportar…bellesa.
La bellesa pot causar també un dolor punxant, fins i tot voler aconseguir allò que percebem com la bellesa màxima ha provocat la mort en alguns, com l’Icarus que se li fonien les ales en voler acaronar la bellesa del Sol amb les seves mans, molts han mort en l’intent de tenir més bellesa, però també són molts els que han aconseguit aquesta bellesa, d’una forma o una altra, i és llavors quan han cregut ser feliços.
La bellesa ens ajuda a ser feliços, cert, però la veritable felicitat s’aconsegueix quan nostra bellesa no està en l’exterior, sinó a l’interior. Aquesta és la veritable bellesa a obtenir, perquè no és material, ni es compra amb diners, no obstant això, sembla ser que es paga amb experiències, i diuen per aquí que com més experiències negatives en la seva vida ha tingut una persona, més bellesa interior atresora.
Potser la bellesa, més enllà del robatori de mirades, sigui també una qüestió de vida viscuda, de sospirs suspesos en l’aire o fins i tot, com deia l’Ària de Donizetti , de “una furtiva lagrima“.