Aquesta setmana pensava en com m’agrada escoltar el Nick Cave.

Escolto molta música cada dia, però sempre, la que més trio tornar a escoltar és la de Nick Cave.
Aquests dies la cançó que més “necessito” sentir és The Mercy Seat, i no li trobo cap raó lògica tret que no sigui perquè em sento immersa en un moment brutal de final d’etapa.

I sentir-se així és com estar en una gran sala d’espera, en una immensa sala d’espera. Una única sala d’espera buida on només sento que hi estic jo. En plena solitud en aquesta foscor, esperant que algú entri i em doni resposta.

Algú que em doni totes les respostes que espero rebre aviat.

I penso que estar aquí, en aquesta immensa foscor, no és gens just després de tot el recorregut fet.
El cansament pel sacrifici realitzat és extremadament demolidor, destructiu, aniquilant, i la ferida, de qui no es recupera, brolla en silenci, amagada als ulls de la resta.

Amb el temps he après que la justícia és lenta i té una bellesa extraordinàriament poètica.
I que aquest sacrifici implícit per sobreviure en aquesta foscor, en aquesta quietud de la solitud, forma part també del moviment que representa el temps d’espera.

Sobreviure a la foscor, sobreviure a la solitud, sobreviure al silenci, sobreviure a l’espera.

Sobreviure és ignorar el que no veu, no sent, no entén.
Sobreviure és continuar escrivint.
Sobreviure és guanyar-se un lloc.
Sobreviure és esperar resposta.

Sobreviure és tot això i és també escoltar el Nick.

I continuar en moviment dins d’aquesta sala d’espera, mentre duri aquest sacrifici.
I seguir picant pedra, una pedra que sabem que no s’acaba mai de picar.
I sabem que hi ha moltes maneres de picar pedra, i la meva manera no sempre ha estat la més sana, la més justa, la més lògica, la més envejada.
I esperar que algú toqui a la porta, als vidres de la finestra, al telèfon, a l’email i digui… mira, vine, és aquí.

La resposta és aquí, i aquesta. Endavant. Ja has arribat.

I sí, és un primer pas a continuar picant pedra, a continuar sobrevivint, és aquí, en aquest lloc, en aquesta altra sala d’espera on hi ha més llum i ja no estàs sola, perquè aquí t’esperem a tu i som molts més els que esperem aquí.

Ja no estàs sola i tens, almenys, una resposta.

Sobreviure, The Mercy Seat, i aquest picar de pedra en aquesta sala d’espera immensa, fosca, eterna.

Us recomano escoltar Nick Cave, The Mercy Seat, que ja va interpretar Johnny Cash, però jo necessito escoltar més aquella versió acústica de Nick Cave a B-Sides & Rarities, com una estranya picada d’ull irònica de la vida… i sí, escolteu-la en la nit més fosca i sola de la vostra etapa.