Luna Miguel. Escriptora.
Em trobo amb Luna Miguel per a parlar sobre el seu llibre El coloquio de las perras publicat per Capitan Swing. Aquesta és la primera vegada que ens veiem en persona, i m’agrada trobar en la Luna Miguel a una escriptora culta i intel·ligent, amb la qual poder parlar de tu a tu sobre literatura de qualitat, més enllà de les supervendes del moment i del que tots sabem que hi ha en totes les prestatgeries de les llibreries actualment. Amb Luna Miguel es pot parlar de literatura de la bona, ella mateixa, durant la conversa, no deixa d’esmentar referències, que en buscar-les, t’adones de l’interessant que la seva lectura pot ser. El mateix que quan llegeixes el seu llibre El coloquio de las perras, un llibre que fa honor a dones escriptores hispanoamericanes, que van ser silenciades en el seu moment pel fet de ser escriptores, per aquests “escriptors mascle” com a Luna Miguel defineix en el seu llibre.
CR: Luna, Perquè consideres que es va escoltar més als escriptors que a les escriptores en aquella epoca del boom llatinoamericà que fas referència en El coloquio de las perras? Perquè creus que els mecanismes de poder estaven interessats a silenciar a les dones escriptores o almenys donaven suport a aquest rebuig a les escriptores dones de l’època?
LM: Crec que aquesta voluntat per a destruir la veu de les dones no es trobava només en l’àmbit literari, sinó en tota la societat. Encara ho veiem: reunions de treball en les quals no ens deixen parlar, menjars familiars en les quals quan alguna de les nostres ties parla de feminisme, algú es burla d’ella, periodistes amenaçades en xarxes socials, abús, assetjament i violacions diàriament, només al nostre país. El masclisme ho impregna tot, i la literatura, o la indústria editorial, també forma part d’aquest tot. I si això ocorre així de visiblement en els nostres dies… imagina en el passat. Amb tot, crec que algunes de les dones del llibre sí que van poder gaudir de llibertats inèdites per a l’època. Elles van ser lluitadores i per això necessitem continuar reivindicant-les, perquè els seus esforços no caiguin en l’oblit.
CR: En el llibre dediques un capitulo a l’escriptor actual, Creus que existeix alguna diferència entre el “escriptor mascle”, i el “escriptor home “no mascle”” Com podriem definir a “l’escriptor mascle” actual?
LM: Escriptor mascle és aquell que fa ressenyes en les que parla del físic o la vida personal de l’autora, sense que vingui al cas. Aquell que en una presentació es mostra paternalista. Aquell que, en parlar de literatura universal, mai cita a una dona. Aquell que sempre és competitiu, però en el pitjor dels sentits. L’escriptor mascle és aquell que abusa, i també el que es refugia en el confabulo. Escriptor mascle és aquell que es nega a mirar els seus privilegis. Per tant, “escriptor home no mascle” és aquell que no fa cap d’aquestes coses, sinó que simplement llegeix, escriu, comparteix, pensa, no exerceix abús de poder, no menysprea als seus companys de professió per ser dones o raciatlizades o LGTB.
CR : Consideres que hi ha alguna diferència de “l’escriptor mascle” respecte a la dona escriptora del panorama literari actual?
LM : Jo mateixa he estat escriptor mascle. Quan he pensat que a una companya li han donat un premi perquè era maca. Quan he dubtat del treball intel·lectual d’una companya perquè en realitat sentia enveja malsana. Quan m’he alegrat que algú fes una mala crítica a una companya… He estat així perquè ens han ensenyat a ser així, però tenim la sort de poder adonar-nos de l’error i solucionar-lo. Per això crec que l’escriptor o l’escriptora mascle pot desaparèixer si treballem en primer lloc per a matar al que portem dins de nosaltres mateixos.
CR : La majoria de les autores que comentes en el teu llibre El coloquio de las perras com Alzira Soust Scaffo, Eunice Odi, Maria Emilia Cornejo o Aurora Bernárdez són, precisament per ser silenciades, desconegudes, Com vas arribar fins a la seva història? Què et va permetre conèixer-les i reinvidicar, així, la magnitud de les seves obres?
LM: Vaig arribar a vegades per pura casualitat, i altres vegades per la recomanació d’amigues. Una de les coses que més m’agrada del meu ofici és la quantitat de gent interessant que conec en presentacions, conferències, per les xarxes socials… Crec que és un exercici preguntar a altres lectores què els emociona. Jo vaig preguntar a moltes amigues d’altres països què havia de llegir per a entendre la literatura d’un continent tan llunyà al meu físicament, però tan pròxim per l’idioma, i elles em recomanaven a escriptores que jo no coneixia. Aleida Belem Salazar em va recomanar a Enriqueta Ochoa, Malén Denis em va recomanar a María Emilia Cornejo,Oriete D’Angelo em va recomanar a Miyó Vestrini, César Bringas em va recomanar a Pita Amor, i així, un llarg etcètera. Algunes d’aquestes lectures em van portar a investigar a les seves autores més a fons, a ficar-les en el meu imaginari, i a voler parlar d’elles en El coloquio de las perras. El més difícil va ser haver de seleccionar només 12 noms —una xifra que em vaig autoimposar perquè també volia que l’assaig fos breu, gairebé com un cop de puny, molt directe—, i el segon més difícil va ser accedir a molta de l’obra que ja estava descatalogada o directament sense publicar.
CR : En el capitulo dedicat a Pita Amor de El coloquio de las perras comentes que Pita Amor pertany a un llistat de llegendes de l’art i la literatura del Mèxic més autèntic, però…per què creus que Pita Amor renegava d’aquest “ser llegenda”? Creus que existeix un refusar en ser “ llegenda” també en les altres autores que esmentes com “silenciades” en el llibre?
LM: Crec que el cas d’Amor és el més evident perquè ella no era només una escriptora, també una figura pública. Però que moltes de les autores esmentades aquí, sentien pudor, volien simplement “ser escriptores”. Això de “ser llegenda” és un invent masculí, una ànsia exagerada de permanència, una cosa ridícula, a elles els bastava amb escriure, amb saber que serien recordades per la seva literatura, i no per les històries o les enraonies que les envoltaven (que si era maca, que si estava boja, que si va tenir tal amant…)
CR : Al llarg de El coloquio de las perras escrius diferents missives a les escriptores esmentades, en la teva carta a Rosario Ferré assegures que escriure és moltes vegades robar, però jo crec que escriure també és fer justícia, o perquè no, venjar-se. Consideres que les dones escriptores tenim en compte aquesta situació de desigualtat de gènere en la nostra literatura i intentem fer justícia també amb les nostres literatures?
LM: Totalment. Escriure és un acte polític. Una manera d’estar en el món. Les dones escrivim per a demostrar que estem en el món. Si ens prohibissin escriure, com feia Pau amb Garro, com ens ho han prohibit durant tant de temps, no existiríem, no hem existit. Ara hem de teclejar i teclejar, buscar i buscar, per a rescatar als qui no van deixar existir de la foscor que les embolica, però també per a donar llum a les quals escriuran després de nosaltres.
CR : En la dècada dels 60 i 70, va ressorgir una segona onada feminista, després de la que es va donar a finals del s.XIX i a inicis del s. XX Creus que en aquests últims anys estem davant un altre nova onada feminista? Com creus que la literatura escrita per dones actualment està influenciant en això?
LM : Crec que estem en un moment molt viral del feminisme, una ona empesa per tots els moviments digitals, la difusió del feminisme pop, i també l’aparició de noves pensadores que amplien la lluita feminista des de postures ignorades antany. Crec que hi ha moltes escriptores i pensadores que estan fent tot el possible perquè els feminismes creixin, convisquin, i continuïn enfrontant-se a aquest feixisme que és realment el nostre oponent i censor.
CR: Fins que punt consideres que afecta actualment el gènere a la literatura? creus que hauria de ser així?
LM: M’agradaria pensar que el que importa en l’escriptura no és el gènere de qui l’escriu sinó les seves idees, la seva voluntat, la seva capacitat per a mirar el món.
CR: Tots els lectors t’agraïm el teu llibre El coloquio de las perras ( Capitan Swing ) , però, si es pot parlar d’això, prepares ja el teu proper llibre? en què projectes aquestes immersa actualment?
LM: Gràcies, Cristina, ja saps com m’emociona poder parlar de totes aquestes escriptores. Ara continuo tractant el tema de la dona en la literatura, a través de l’erotisme, per a la reedició del dit, un llibre sobre l’autoplaer, el desig i l’escriptura. També avanço amb la meva segona novel·la, i crec que per fi he acabat el meu setè llibre de poemes: Poesia masculina. Això és tot quant puc avançar!
Luna, ha estat un plaer, llegir-te una vegada més, en El coloquio de las perras publicat per Capitan Swing. És un llibre que recomano llegir, no sols pel fet que ens descobreix noves escriptores hispanoamericanes fins ara silenciades, sinó també perquè és un assaig interessant, molt recomanable per als amants de la bona literatura i amè de llegir. Gràcies Luna per conversar amb nosaltres sobre literatures i molta sort en els pròxims projectes que esperem llegir aviat en The Citizen.