Oh! Dolç Nadal!
S’acosta el Nadal. I encara que sembli que és com cada any, en realitat no és així. Els valents, que tenen negoci propi, em comenten que ja no és com a anys anteriors. Sí, tenen molt treball preparant la Campanya de Nadal, i estan molt embolicats amb la il·lusió de vendre, però la venda és feble, gairebé inexistent. Diuen per aquí que tots els beneficis se’ls emporten les grans superfícies o el comerç online.
Alguns d’aquests valents, herois per a mi, fins i tot pensen en abandonar els seus somnis d’herois per sobreviure. La crisi ha calat molt profund en l’economia real. Em refereixo a l’economia que vivim diàriament, no la de la borsa que parla de les grans corporacions, i que poc tenen a veure amb la majoria de la societat. Amb nosaltres. Amb el dia a dia.
L’ambient nadalenc inunda els carrers amb l’inici de la Campanya de Nadal. Trens urbans per passejar als nens i pels no tan nens per la ciutat, compres de Nadal, Papa Noels passejant fent sonar la campana, aparadors preparats amb arbres nadalencs i altres garlandes, trets d’inici amb el Black Friday i tot això que succeeix entorn al Nadal. Tot un consum desenfrenat orientat a aconseguir una felicitat instantània. Aquesta és la finalitat d’aquest auge Nadalenc. El consum express que només rendibilitzen els grans del mercat.
D’això es tracta. Disfressar el consum com a píndola express de la felicitat. Quan hagis consumit, ja pots tornar-te a topar amb la realitat si vols, però, fins que no consumeixis, no et despertis del somni nadalenc. I si despertes, ves a buscar aquesta píndola infalible de felicitat expressque crida al consum nadalenc.
Sí, el Nadal és bonic, a mi personalment m’agraden aquestes dates, però no tothom és capaç de suportar el Nadal. Tots tenim aquest conegut que cada Nadal es fa un viatge a algun lloc ben llunyà, on els impactes publicitaris amb Papa Noels són com parlar d’una dimensió desconeguda.
S’acosta el Nadal, i com en el quadre del Crit de Munch, hi ha qui es porta les mans al cap clamant pietat per que s’acabi aviat aquest martiri consumista replet de felicitat i falses promeses…però heu pensat que quan s’acabi el Nadal iniciem Rebaixes? Com Chuck Palahniuk deia, a través del gran Tyler Durden, en El Club de la Lluita : “Veig molt potencial però està malgastat…la publicitat ens fa desitjar cotxe i robes, tenim ocupacions que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història.”
Oh! dolç tast de trista realitat. Oh! dolça píndola d’anhelada felicitat. Oh! Dolç Nadal!