Treia la roba de l’armari. Roba bàsica. Mínima. No volia carregar amb tot a coll. Després de tot, després sempre s’acabava vestint igual, amb el més còmode sempre. Amb el temps, havia après que només volia portar amb si l’essencial, el més important només.

Omplia el seu equipatge. Doblegava les seves coses amb una obsessió que gairebé fregava la síndrome del trastorn obsessiu compulsiu. Ben guardat tot. Sense asfixiar gens. Això a un costat, perquè no s’arrugués. L’un altre, més delicat, en una butxaca lateral. Fins a tenir el seu equipatge totalment completat.

De tant en tant, mirava a través de la finestra de la seva casa. Volia recordar les vistes. Aquelles vistes, que, malgrat fastiguejar-li cada dia, sabia que, en el futur, trobaria a faltar. Contemplava el cel blau, el Sol d’hivern lluir fort a l’altre costat dels vidres, mentre li venien a la memòria tots els records viscuts, com en una pel·lícula vintage. Llavors, feia el cor fort i tornava la vista a l’equipatge.

De sobte, tot era tan complicat. La por recorria tot el seu cos, fins i tot des del moment que es va adonar que partia. Pensava que allò era alguna cosa nova, i li creava certa ansietat. Un viatge de llarga durada, que difícilment li retornaria al lloc de partida.

En realitat, no va pensar que tots som passatgers en un mateix transport, encara que el nostre recorregut sigui diferent. No importa com s’anomeni el transport. No importa on ens dirigim. Tampoc importa quin va ser el nostre últim trajecte i, per descomptat, molt menys importa el temps transcorregut entre parada i parada.

Finalment, només importen els moments que hem viscut durant el viatge. Potser ni tan sols ens haguem mogut del mateix lloc, i el paisatge sigui el mateix cada dia. No obstant això, és la manera com mirem al paisatge que ho fa diferent cada dia. El viatge no canvia el paisatge, nosaltres com a passatgers d’aquest viatge, som els que canviem el paisatge amb la nostra mirada.

Mirava al seu al voltant, volia ocultar la seva por a marxar i no sabia com. En un darrer fastigueig de nostàlgia va mirar la galeria de fotos del seu mòbil. Amics que havia perdut la vista. El seu germà lluny, a un altre país. Paisatges que llavors li semblaven preciosos i ara ja no li deien res. Fotos de companys d’antics treballs. Els seus pares besant-se durant una festa familiar. En aquesta galeria estava gairebé tota la seva vida. Llavors per un moment va entendre que la vida era així i tots som passatgers d’un mateix viatge.

Va donar per conclòs el seu equipatge, i va somriure. Una nova destinació li esperava.