Plou. Diuen que al meu país no sap ploure. I a mi sempre m’ha agradat la pluja. Sembla la mateixa pluja de sempre. Però no, no ho és. El temps fa temps que ha canviat. Com tantes altres coses que han canviat sense previ avís. Semblen les mateixes coses de sempre, però no, no ho són. Potser perquè tot canvia sense avisar, així de cop i volta, com són els canvis sempre. Un dia te’n vas a dormir i l’endemà et lleves i tot ha canviat, i llavors tornes a mirar al teu voltant i penses “Des de quan això?” I t’adones que no hi ha un “Des de quan” però si hi ha un “A partir d’ara” i la pluja cau, i cau intensament com abans no havia caigut mai.

I mires al cel i t’adones del canvi, i que el canvi és la naturalesa de les coses, aquella naturalesa que és la única que esdevé segura en el temps. El canvi és moviment. El canvi és vida. El canvi és renovació. El canvi és llibertat. El canvi ets tu. El canvi soc jo i que el m’envolta. Potser perquè les persones, les coses, les situacions canvien sense avisar.. I fins i tot la pluja canvia sense avisar. I potser per això m’agrada tant la pluja, perquè a mi, a mi sempre m’ha agradat la pluja. Ballar sota la pluja. Córrer sota la pluja. Jugar sota la pluja. Sentir sota la pluja. Sota la pluja és quan soc jo. Potser perquè la pluja és aquella llibertat del canvi i quan la pluja em cala ben endins és quan sento el canvi i la vida i la llibertat.

I penso en els versos de Martí i Pol, com tantes altres vegades hi he pensat fins ara, i els torno a recitar de memòria :

“Mira’m els ulls que cap fosca no venç.

Vinc d’un estiu amb massa pluges, però duc foc a l’arrel de les ungles.

[…] Mira’m els ulls hi pots llegir el retorn”.