cristinaredondo caixaforum acertaindarkness thriller writer

Una certa foscor

Aquests darrers dies he visitat l’exposició “Una certa foscor” al CaixaFòrum de Barcelona. L’exposició, comissariada per Alexandra Laudo, s’emmarca dins del programa Comisart, i planteja la relació entre el valor del culte de les imatges i el valor de l’exhibició.

A l’exposició podrem gaudir d’algunes peces d’art de Joan Brossa, José Maldonado, Perejaume, Christo, Tim Rollins y el K.O.S, Juan Francisco Isidro, Pedro Mora, Hiroshi Sugimoto, Pedro Torres, Àngels Ribé, João Maria Gusmão + Pedro Paiva, Pedro G. Romero, Ira Lombardía, Pol González Novell, Martin Parr, entre d’altres i estarà en exposició fins al 5 de gener, a Caixa Fòrum de Barcelona.

Aquesta exposició pren com a punt de partida simbòlica el robatori de la Gioconda que es va produir al Louvre el 1911, per a tractar temes que tenen a veure amb la generació de les estratègies d’opacitat i de resistència al règim visual, però també tracta sobre la manera en què actualment observem les imatges.

Si bé és cert que l’art contemporani esdevé un terreny de reflexió i de l’alça del pensament, per a mi aquesta experiència visual ens fa reflexionar sobre el que realment genera la foscor de les absències i el rastre que aquestes absències provoca a la ment de la persona.

El fet que les obres exposades són obres que denoten alguna resistència a ser contemplades amb facilitat, són obres d’art que amaguen alguna de les parts de l’objecte exposat o bé dificulta la seva visió per complet, que provoca en l’espectador l’ús de la imaginació per poder contemplar-les en la seva totalitat, em fa relacionar-lo amb el valor que prenen les absències i les presències en la persona.

Per exemple, em fa pensar en la mateixa situació que en sentir el buit que representa l’absència d’una persona, o bé ens esforcem per imaginar-la present, bé mitjançant la il·lusió o el record, o bé ens abandonem a acceptar aquesta absència, acceptant-la finalment com a absent i per tan inexistent per què no hi és present.

Al mateix temps, l’exposició “Una certa foscor” també presenta un punt de crítica al tractament de la contemplació de les obres d’art actualment, i com, amb l’evolució de les tecnologies i talment del tractament del temps, han canviat les mirades dels espectadors envers l’art. Es desenvolupa aquí una distinció entre el valor del culte de la imatge i el valor de l’exhibició, ja que si bé, antigament, es valorava molt més la presència de l’art, la seva existència, avui en canvi, es valora molt més la seva exhibició i rotació per tal que siguin accessibles per més espectadors millor. Això implica, en un sentit extrem, que les imatges no són contemplades amb el ritual d’admiració o impacte que suposa el mer fet de contemplar l’art, amb el temps d’observació, i, potser, respecte i admiració que es pot donar a cada obra d’art, pel que provoca o pot arribar a fer-nos sentir amb la seva presència, sinó que actualment l’art és menystingut de forma instantània per l’ansietat vers la inquietud per difondre i fer-lo més present i accessible a la resta de la societat. Realment, amb l’ànsia per difondre, compartir, fer-lo rotar o simplement fotografiar la seva presència amb la intenció de mantenir-los intactes a la memòria el que estem fent és simplement el contrari, tractar a l’obra com a absent, perquè no li denotem el valor just que precisa la seva presència i és llavors quan l’arribem fins i tot a ignorar, un cop perpetuada la seva existència, per tant tornar a donar-se l’absència, el fet de valorar-lo com si no fos present davant nostre, com si no existís.

La mostra fa extensible l’exposició a una sèrie de propostes i material que se situen fora de l’espai expositiu, fora de CaixaFòrum, on té lloc l’exposició, i ho ubica en diferents espais de la ciutat i també del ciberespai, segons l’organització, aquesta disseminació més enllà dels límits físics i contextuals de la sala expositiva té a veure amb el desplaçament de la Gioconda quan va ser robada del Louvre, així com la seva existència secreta durant el temps que va romandre oculta. Per a mi en canvi, és la continuació d’un joc de presències i absències amb el que es basa tota l’exposició, provocant-nos aquella certa foscor que ens deixen totes les absències que voldríem fossin presència.

 

 

* Article publicat a la columna d’opinió de Cristina Redondo: Il dolce far niente, secció Tribuna del Diari de Sant Quirze el 05/12/2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *