escriptors catalans vius els millors escriptors catalans edición de bolsillo

Una nova vida

Ara que ja havia passat tot, li semblava haver viscut una vida en blanc i negre que els altres sempre negaven viure. A ella, la vida dels altres li semblava un drama. Un drama molt més fort que el seu. Mentre la gent hipòcrita li negava aquell matís dramàtic. A ella li era igual, es veia de lluny que tenia raó i continuava la seva vida diària com si gens d’això hagués percebut. Després de tot, aquella ja no era la seva guerra.

Havia après a no ficar-se en la vida de ningú, així que agraïa que ningú es fiqués a la seva, a pesar que això era alguna cosa que la gent mai havia après a evitar.

Era gran per pensar com una adolescent, però el seu cor encara bategava amb la mateixa força de quan va fugir d’aquella guerra.

Creuava el carrer i pensava en tots ells. En els quals, per sort, va deixar enrere i no va tornar a veure mai més. Recorda els seus sentiments quan volava cap a la seva nova destinació. Se sentia fastiguejada i derrotada, després de tant lluitar per la seva llibertat, i de sobte era com si algú hagués obert les portes de la seva enorme gàbia i pogués volar. Volar de debò.

Enrere quedava l’odi i la desídia de qui es creia més forta que la resta i humiliava a aquell que l’envejava. Enrere quedava aquelles mirades de rebot i, al mateix temps, de por a la inferioritat. Enrere quedava tota aquella munió que lluitava per alguna cosa que mai obtindria. La guerra els faria callar. Per sempre.

La guerra va donar per finalitzada moltes batalles que abans ningú percebia, però, no obstant això, allí estaven: subjacents en un món de vanitat i egolatría sense fi.

El dolor canvia a les persones i les fa més sensibles a les coses que, de debò, importen en la vida. Encara que també, el dolor endureix la mirada i tempera els nervis, fent-nos inversemblants al sofriment de qui sofreix per banalitats.

Creuava el carrer, pensant en tot això. Sense adonar-se’n que havia iniciat una nova vida feia massa temps, i que ja no era una ciutadana emigrant, sinó una ciutadana, sense més.

Després d’haver creuat el carrer, es va donar la volta i va veure els nens jugar, com jugaven al seu carrer quan era petita. Va veure una veïna anciana amb la compra a la mà, com la seva àvia quan baixava al mercat i va pensar “Potser les coses no hagin canviat tant, potser la vida és irònica, de debò, i acaba sempre girant, fins a fer-nos viure una altra vegada la mateixa història, fins que entenem el veritable significat de la vida”.

Leave a Reply

Your email address will not be published.