Esclaus de la tecnologia
Els regals amb els quals ens estan atorgant l’evolució tecnològica és un plaer en alguns casos: la tecnologia mèdica ens permet guarir malalties que anys enrere no es guarien; la tecnologia domòtica ens permet viure més còmodament que en anys anteriors; la tecnologia aerodinàmica ens permet viatjar més ràpid, per posar algun exemples aleatoris.
Si bé és cert, que la tecnologia ens ha beneficiat en el seu desenvolupament amb molts avantatges, també és veritat que aquests mateixos avanços han convertit a més a l’home en un esclau de la seva pròpia vida. L’evolució tecnològica ha permès desenvolupar també una evolució digital que no sempre és benvinguda, per aquest motiu últimament hi hagi una tendència en la població cap a la practica de l’anomenada “desconnexió digital”.
Puc “presumir” que jo sóc una d’aquestes persones que ha portat a la practica la desconnexió digital en més d’una ocasió, i ho dic així: gairebé com si fos un acte heroic, i és que, actualment, sembla alguna cosa quimèrica viure sense digitalització. La desconnexió es converteix en alguns casos en un somni irrealitzable, però si s’aplica una mica de disciplina i autocontrol es pot dur a terme perfectament, sense cap tipus de necessitat addictiva. No hi ha un manual exacte que indiqui com realitzar aquesta desconnexió digital, però si bé, després de parlar amb diversos amics que també l’han portat a la practica, he observat diferents nivells d’aplicació de la desconnexió digital.
El primer pas, que crec més encertat per aconseguir una mica de desconnexió, consisteix en no permetre que les notificacions rebudes ens controlin a nosaltres, sinó en què nosaltres hem de controlar aquestes notificacions. El procediment és senzill: consisteix a silenciar totes les notificacions digitals i gestionar aquesta informació només al moment que nosaltres decidim, i no quan rebem aquestes notificacions. Per exemple, l’altre dia el meu amic José Fuentes, reconegut dissenyador de moda, es disculpava amb mi per no respondre gairebé immediatament el meu missatge de WhatsApp, per a mi no va haver-hi cap problema per descomptat, per la qual cosa no era necessari demanar disculpes, ja que jo entenia que el meu missatge de WhatsApp no era qüestió de vida o mort i, per tant, no era necessari respondre’ls immediatament, sinó, en aquest cas, quan al meu amic José Fuentes li fos possible. Entenc que tot es tradueix a una resposta bioquímica del cos humà: el ràpid nivell amb el qual s’executen les interaccions a les xarxes socials i el benestar biològic que causen en el cervell (per l’activitat de gratificació o de recompensa generada a nivell psicobiològic per la resposta immediata) fa que la culpabilitat s’apoderi de nosaltres sinó responem amb rapidesa o, al contrari, ens enfadem o ens preocupem, si són els altres els que responen més tard, o amb més calma als nostres missatges.
El nivell de desconnexió digital més extrem consisteix a bloquejar o paralitzar totes les nostres xarxes socials i connexions digitals, com si mai haguéssim estat presents a la xarxa. Donar-se de baixa de xarxes socials ja és una practica d’allò més habitual entre molts usuaris, que diuen gaudir de major llibertat i major temps lliure per dedicar-ho a altres temes que els genera més felicitat, en definitiva sentir-se menys atabalats. En aquest tipus de desconnexió, fins i tot he observat que Facebook és la xarxa social més abandonada, els usuaris amb el que he comentat el tancament dels seus perfils de Facebook es refereixen sobretot a un “avorriment de la xarxa”, “un voler estar més tranquils” i sobretot “un disposar de major temps lliure”.
Realment, mai havíem viscut una evolució tecnològica amb una corba de creixement tan veloç en el seu desenvolupament com ara l’estem vivint, per la qual cosa és normal que l’aclaparament ens venci davant tant excés d’informació i digitalització. El cos humà, “configurat” inicialment per viure de manera lliure en la naturalesa, i després de molts segles d’evolució i desenvolupament, encara ha de continuar adaptant-se als canvis tecnològics amb la finalitat de no sentir-se esclaus en les arpes de l’evolució.