scriptors catalans actuals més prolifics me gusta leer dones escriptores catalanes actuals

Flor de plàstic

Era una flor de plàstic que no semblava real. Potser perquè hi havia moments en què semblava falsa i donava una imatge d’alguna cosa que no era real. No era una flor de mentida. Era una flor de debò. Encara que algú va decidir que aquella flor era de mentida. I sense saber del gran caos que provocaria el seu error, va llançar tota aquella bellesa al container de reciclatge equivocat.

Un ignorant de la bellesa va passar per allí. La va veure sobresortir per sobre de la resta de les escombraries reciclables. L’ignorant va decidir enfonsar-la una mica més. Com si aquella flor fos la més lletja de totes les escombraries.

La gent ignorant prefereix ignorar allò que ja no va amb ells i enfonsar-ho en la més miserable de les escombraries, simplement perquè ells no ho valoren.

Tots van ignorar la bellesa d’aquella flor. Era una bellesa que no estava oculta. Només que era visible pels quals, de debò, sabien apreciar-la. Com l’autèntica bellesa, només era visible als ulls d’alguns.

Desgraciadament, trigarien moltes tempestes a arribar els afortunats que valorarien la seva bellesa. Mentre la flor lluitava per sobreviure entre tanta misèria.

Amb el temps la flor va aconseguir no marcir-se. Era d’un plàstic de la millor qualitat que hi havia. Però clar, pocs entenien de qualitat.
Era una flor tan forta que es negava a morir ofegada entre tota aquella porqueria.

Un dia va aprofitar la ira de la tempestat al costat de la llibertat del vent per impulsar-se. Volia sortir fora d’aquelles escombraries que només volia ofegar-la. Buscava el Sol brillar en la foscor.

Algú la va veure i va córrer a ajudar-la. Era algú que valorava la bellesa real en la naturalesa de les coses. Va lluitar amb ella, fins que va poder arribar tan alta com ella va voler. Finalment va voler alçar-se tant, que fins i tot va aconseguir erigir la seva bellesa per sobre de totes aquelles escombraries reciclables. Per fi, va veure el Sol brillar.

El temps passava i la flor es mantenia alçada. Molts, en contemplar la seva forta bellesa, deien que aviat cauria de nou, i tornaria a enfonsar-se on s’havia alçat. Estaven equivocats. Aquella flor tènia tanta força i estava feta d’un plàstic tan bo, que mai tornaria caure.

La ignorància destrueix la bellesa de les coses quan no és capaç de reconèixer-la. No obstant això, aquella flor de plàstic era tan resiliente que ningú va poder destruir-la mai.

Leave a Reply

Your email address will not be published.