Sentir el dolor
El dolor mai és superficial, sempre té alguna finalitat, ens ensenya alguna cosa, però també ens demostra alguna cosa. El dolor mai és en va. Dol més el dolor emocional que el dolor físic.
El dolor físic, el d’alta intensitat, et pot anul·lar com a persona durant hores o fins i tot dies, però si el cos que ho sofreix és realment fort, s’acaba superant i així vencent.
El dolor emocional mai se supera. Al contrari, sinó ho controles, com si d’un cavall descontrolat i salvatge fora, sinó ho aconsegueixes domar i subjectar bé amb les regnes, llavors et tira al terra, una vegada i una altra, i et va trencant lentament per dins: primer et trenca els ossos, un a un, fins a fer-te’ls pols; després la musculatura, te l’estén i te la contreu com si fos una goma elàstica que lentament perd l’elasticitat de tant tirar d’ella ; juga amb el teu cor, fins a fer-t’ho esclatar en mil i un trossos que surten disparats com a metralla… i és llavors quan et quedes sense sentiments, ni visió, ni oïda i molt menys tacte, perquè el dolor t’ho ha fet perdre…i al final, el dolor et supera i et venç i et deixa també sense cap.
Provocar el dolor en els altres és molt fàcil, i segons com, fins i tot és més fàcil provocar el dolor emocional que físic, com si d’un tir al blanc es tractés només cal tenir punteria i aquí és on la presa cau víctima.
L’instint de supervivència, davant del terror al dolor farà que la víctima actuï de tres maneres: o bé sortir corrent , o ben lluitant i defensant-se, o ben quedant-se paralitzat i immòbil.
En sortir corrent és molt probable que la víctima busqui al seu grup natural de pertinença i alerti a altres membres del seu grup de la possible amenaça d’atac, amb la resposta corresponent per part dels membres del grup cap al qual provoca el dolor.
D’altra banda, si la víctima, en sentir l’amenaça del dolor, en comptes de fugir covard a la recerca del grup, decideix enfrontar-se i lluitar, pot actuar de dues formes : lluitar de manera activa o lluitar de manera passiva; lluitarà de manera activa quan decideixi atacar al seu oponent, el que li causa dolor, i lluitarà de manera passiva quan decideix defensar-se sense causar dolor al seu oponent.
La pitjor manera de defensa davant el dolor és aquella en el qual la víctima es queda immòbil i paralitzat pel terror a sentir dolor. En aquesta situació, és quan, o bé a llarg o bé a curt termini, la mort t’acaba sorprenent i el dolor s’apodera de tu fins a conquistar-te per complet i provocar-te el fracàs més absolut.
En canvi, per a uns altres més valents el dolor és satisfacció, però sincerament, és possible que no sigui més que una vil estratègia de lluita per superar aquest dolor i sortir airós i victoriós d’aquesta situació indesitjable d’indefensió. En aquesta situació s’aprèn a escoltar el dolor des del silenci, quan a l’inici s’acosta a poc a poc, fins que al final, amb el temps, i a través de molta observació, repetició i aprenentatge no et sorprèn, perquè saps perfectament el recorregut que farà, quins seran els seus passos i fins a on pretendrà arribar, al final, si ets valent i fort, importa molt, perquè hauràs tingut el valor de mirar als ulls directament al dolor, i amb molta temprança i resiliència, hauràs vençut el seu efecte, amb el que el dolor no haurà aconseguit la seva fi. Finalment, després de tot el dolor, i com en tots les lluites obstinades per la supervivència, obtens l’aprenentatge que et dóna les eines per superar i combatre futurs atacs de dolor; però, sobretot, el què obtens és la superació i, en conseqüència, la satisfacció de resultar victoriós a aquest atac replet de dolor.