El silenci és el ben més preuat quan vius en una gran ciutat. De vegades usava els auriculars només per deixar de sentir a tota aquesta gent. Odiava el soroll. El silenci relaxava la seva ment, però sobretot, li calmava no haver de sentir aquest gran soroll, de manera que quan arribava a casa, l’única cosa que se li ocorria era no encendre la televisió, ni tampoc posar música, ni gens que fes soroll, encara que, desgraciadament, no podia evitar sentir el soroll dels seus veïns en els seus pisos, el soroll de l’ascensor pujar i baixar, el soroll dels cotxes del carrer…tots aquests sons innecessaris: els odiava.

En arribar a casa, el primer que feia era treure’s tot el que portava a sobre. Es ficava a la dutxa i es llevava tota la suor del dia i la bruta pol·lució de la seva pell. Odiava aquesta brutícia en el seu cos. Es posava roba còmoda per estar a casa. De vegades un dels seus pijames, de vegades un dels seus chandals. Easywear, ho etiqueten alguns addictes a la moda en Instagram.

En la cuina li esperava la seva màquina de Nespresso. No podia prendre un altre cafè que no fos Nespresso. Qualsevol altre cafè li queia malament, el seu propi organisme s’encarrega de rebutjar el cafè que fos d’una altra marca. Li dolia ser víctima conscient de la societat consumista del segle XXI. Encenia la màquina i seleccionava una versió Vintage. Edició limitada. S’asseia en el sofà amb el seu cafè i l’única cosa que desitjava fer era llegir a Murakami.

Murakami era un dels seus escriptors preferits. Mai ho deia, però sempre que li avorrien altres escriptors, tornava a Murakami i llavors, s’enganxava de nou a la lectura. Murakami escriu amb el cor, i això es nota, perquè t’enamora a cada frase. Murakami captiva. Llegia a Murakami i subratllava les seves frases, fins i tot, de vegades, fins i tot les recitava com si fos un d’aquests poemes clàssics que tots coneixen, però després, amb el temps, ja ningú recorda.

Cau la nit, ha oblidat que devia fer altres coses, com preparar reunions de treball. Però, després de llegir a Murakami durant tota la tarda realment importava? S’adonava que hi havia coses més importants en la vida que no només les immediates, però encara i així va pujar una foto del skyline de la seva ciutat a Instagram. Necessitava la dopamina en el seu cervell del like instantani. Apareixien centenars de likes en un instant, amb cada like augmentava el benestar i l’autoestima en el seu cervell. L’endemà, tornaria a ser laborable. Tornaria a l’oficina. Tots cansats de tanta rutina. I al capvespre tornaríem a casa. Esperant trobar calma, pau, assossec. I aquí descobriríem, de nou, el silenci, Murakami i un Nespresso, i donaríem les gràcies per aquests petits moments, per aquests centenars de likes instantanis.